dimecres, 18 de novembre del 2015

VERMELL I NEGRE (a ALBÀNIA, de la més AMARGA DERROTA a la més DOLÇA VICTÒRIA)

1. Vermell i negre



"Ningú ens pot separar
La nostra terra ens crida
Perquè som una nació
La Gran Albània."

Bengales i encaputxats. Fum i corredisses. Vermell i negre. Mirades d'odi, tambors i dones guapes. Paisatges i nacionalisme. Mans fent el senyal de l'àguila volant, l'àguila negre sobre fons vermell de la bandera albanesa. I altre cop, vermell i negre i vermell i negre. I escots de noies sensuals, i joves de cara coberta amb mocadors de la bandera pàtria. I la tornada, altre cop: tot serà vermell i negre. Encaputxats corrent per sobre dels seients d'un camp de futbol, amb bengales i mala òstia. I montanyes i ponts i platges i ciutats; bells indrets d'Albània, recorreguts per les banderes i les bengales.

Ens sorprèn el hooliganisme oficiós i el nacionalisme exacerbat del videoclip que posen a la tele del bar. És la primera vegada que el veiem: "Kuq e zi je ti" d'Elbana Jata, que ve precedit per un video musical de la model Rita Ora, més suau i comercial, ambientat a Pristina, amb la cantant vestint roba sexy i amb l'(artificial) bandera kosovar, fent moviments suggerents davant de mesquites; les masses cantant la seva cançó: "Shine Ya light" i fent el símbol de l'àguila amb les mans. El d'Elbana el veurem moltes vegades més, i la cançó serà la banda sonora dels propers dies; la tonada oficial de la selecció albanesa. I tot serà negre i vermell. Bengales i banderes. Agressivitat, solemnitat, majestuositat...



2. La gran derrota

Plou fort, però, tot i així, el vermell i el negre de la bandera albanesa es veuen per tots els racons d'Elbasan. L'agressiva però atractiva bandera albanesa: a l'esquena de la gent, penjada als balcons, decorant els fanals o enganxada a les finestres dels cotxes que passen, tot i els bassals i el fang de la carretera, a tota pastilla. L'emoció supera la por a un accident. El fervor nacional pot amb la prudència.

Quan la pluja afluixa una mica ens barregem entre les llopades de seguidors albanesos, com uns més, i, quan torna l'aiguat, ens asseiem a fer una cerveseta i els observem des de resguard, com a espectadors.

La foscor dels núvols i la pluja queda substituïda per la foscor del final del dia. Sense ser-ne testimonis, per la tupida negror del cel, la lluna i les estrelles agafen el retlleu del sol, després d'un dia en el qual ha tingut poca feina. L'ambient es va animant, la muralla i la torre del rellotge s'il·luminen (sí, a Elbasan hi ha una part maca i històrica, més enllà de les fàbriques buides i les xemaneies que ja no fumegen) i les brillants llums del camp de futbol, a la distància, ens indiquen el camí a seguir per a apropar-nos-hi. Allà es jugarà aquest esperadíssim partit de la fase classificatòria per a la propera Eurocopa, que es jugarà a França l'any vinent. L'Albània-Sèrbia.

El partit, pels forans, té un interès futbolístic relatiu, però una gran importància política, amb molt morbo. Fa un any es va jugar el partit d'anada a Belgrad. A la vista que els seguidors albanesos hi tenien l'entrada vetada, havia de ser, tot i els odis històrics i rencors histèrics, força pacífic, però el match va ser calent des de el principi, amb crema de banderes enemigues (com la de la OTAN), mostra de banderes provocadores (Grècia), bengales, llençament d'objectes, intents d'invadir el camp… Fins que al minut 42' l'aparició d'un drone va fer sobreeixir el vas. L'aparell va sobrevolar les grades i el terreny de joc amb una bandera amb el mapa de la Gran Albània (mapa d'Albània incloent-hi Kosovo, i parts de Sèrbia, Montenegro, Macèdonia i Grècia), i aquí va començar una  batalla campal que va portar a la suspensió del partit. La provocació va vindre de la banda albanesa, però al final qui va acabar rebent fort va ser la selecció anfitriona, que es va donar com a perdedora del l'enfrontament per 0-3 i, a sobre, se'ls van treure 3 punts més. Podríem dir que aquí es va acabar la possibilitat dels serbis de passar a la següent fase; però als albanesos els va anar bé, i en aquest partit a Elbasan, apart del tema polític, els anava la possibilitat de classificar-se per a jugar el campionat, per primera vegada a la seva història; per tant, és un partit d'una importància vital i, per això, milers de persones vingudes de tots els racons de la “Gran Albània” omplen els carrers de la ciutat i els voltants del camp, tot i que moltíssims, com nosaltres, no havien pogut aconseguir entrades.
Paradetes de merchandising nacionalista. Càntics. Banderes. Bars i terrasses plenes. Escenari amb estrelles albaneses amenitzant la vetllada. Negre i vermell. La cançó continua sonant per tot arreu. Crits de “Sqipëri! Sqipëri! (Albània! Albània!)”.

Mirem el partit en un bar ple, bàsicament de gent gran; no hi ha l'ambient que hi ha en els dels costats, més de jovent esverat i crits, “heu triat el pitjor” diu un dels companys de viatge, que vé de fer fotos de l'ambient. El pitjor no, el més autèntic.

La derrota és amarguíssima per mil raons: els ha guanyat l'arxienemic polític; els ha guanyat amb dos gols en el temps de descompte, quan l'empat ja havia semblat un fracàs i ara hauria semblat un gran resultat; i, de moment, no s'han classificat.

Riuades de gent de cares tristes i poques ganes de parlar. Tothom desfila cap als seus cotxes i cap als centenars d'autocars que els esperen als seus decepcionats passatgers per a retornar-los a casa. S'ha acabat la festa. Tornem cap a l'hotel.


3. La gran victòria


Dos dies després juguen un altre partit. Aquesta vegada contra Armènia; no hi ha interés polític, però futbolísticament és bastant de vida o mort. Tenia la intenció de mirar-lo en algun lloc de la ciutat de Vlöre, on es va proclamar la independència d'Albània l'any 1912; volia viure aquell (previsiblement) dia històric, en una població que ocupa un lloc vital en la història d'Albània; però els aiguats i inundacions em fan girar cua i canviar els plans. Arribo a la ciutat en un dels milers d'antiquats Mercedes que omplen el país, amb un taxista “pirata” que em va dient: “catastrophe”. Com que veu que no me'l crec massa em porta fins al centre, on hi ha dos pams d'aigua, el trànsit està tallat en molts carrers, el fang i les pedres inunden la calçada, la gent treu aigua de les cases, i el cotxe patina a les curves. Doncs sí, catastrophe. I, després d'unes quantes hores a la carretera, atravessant zones inundades i canviant de mitjà de transport massa vegades, acabo a Berati, un dels pobles més visitats d'Albània, per les seves cases otomanes i pel seu castell. Un lloc molt maco i agradable per a voltar i fer fotos; sota la pluja això sí.


I al vespre el partit, que guanya Albània, desencadenant la bogeria a Berati, com a tots els racons del país. Altre cop la cançó. I les banderes, i la gent traient mig cos del cotxe, les botzines, les bengales, els petards i els colors vermell i negre per tot arreu. La celebració dura hores. Tot és una festa. Kuq e zi. Kuq e zi je ti.

I l'endemà, a Tirana, les celebracions ocupen tot el dia, i em donen distracció per a l'última jornada al país. Del matí fins a la nit. Cantants i jugadors. Gent de totes les edats. Ultres i famílies. Ballaruca i himnes. Centenars i milers onejant la seva bandera, en un dia històric.

A última hora, els jugadors arriben a l' Internacional Hotel, a la Plaça Skanderberg, centre de la ciutat i del país, una mena de compendi de la història i de la mateixa Albània: el mural de l'època comunista de Hoxha, que ens mostra una història de lluites populars però també ens recorda aquells anys foscos de comunisme extrem i opressor; i hi ha la imponent estàtua de Skanderberg, el gran heroi albanès, aquell que després d'haver estat segrestat de petit i educat com un rei entre luxes i prínceps, va decidir desertar i lluitar contra els otomans amb els seus poble, els albanesos, transportant-nos a una època de lluita contra l'opressió. A la plaça també hi ha una mesquita, mostra de que l'Islam és la religió principal (tot i que té un paper social poc important), al costat hi ha la cuidada torre del rellotge del s.XIX, i a darrere  un gegant anunci de cervesa que ocupa la façana d'un gratacels, fent ombra a la mesquita i a la resta de monuments històrics.

"Jo sóc vermell i negre, vermell i negre,
ho som tu i jo, vermell i negre,
Oh  la bandera mes bonica del món."



dilluns, 2 de novembre del 2015

UN PONT QUE SEPARA (EL KOSOVO QUE ENCARA CREMA)

1. PONTS

Els ponts són importants, trenquen barreres naturals i acosten la gent. I en totes les nacions hi ha ponts emblemàtics, pel seu valor econòmic, arquitectònic, social o històric. L'ex-Iugoslàvia no n'és una excepció; a la zona dels Balcans n'hi ha de famosos i molt simbòlics, com el mític pont sobre el Drina, a Visegrad, que va donar nom i va protagonitzar la novel·la que va merèixer el Nobel de Literatura al seu escriptor, Ivo Andric; o el pont de Mostar, fotografiat mil vegades, des de el qual s'ha saltat (per plaer/esport) moltes més, i que es va convertir també en un dels (mil) símbols de la "guerra de Iugoslàvia", essent bombardejat i reconstruït. Però n'hi ha un altre que s'ha anat fent famós, no pas per la seva bellesa o la seva història en èpoques llunyanes, sinó per la seva història "recent". Un pont que representa tot el contrari del que hauria de significar. Sí, el seu formigó uneix les dos bandes d'un riu, però separant-les salvatgement. Hi ha policia kosovar, carabinieris, reixes i blocs de formigó. Es el pont de Mitrovica.

2. EL NOUNAT

Les passejades per altres poblacions kosovars, com l'acollidora Prizren, o Pristina, la capital, transmeten una sensació de pau força positiva, de modernitat, de renaixement, de vida normal en un país nou. Grues per aquí i per allà ens mostren que la construcció de blocs de pisos és un negoci lucratiu, i s'obren botigues de moda i bars per hipsters. A prop de l'Avinguda Bill Klinton (sí, ho heu llegit bé, amb escultures i fotos de l'ex-president americà i, fins i tot, una botiga anomenada Hillary -ni rastre de la Mònica-) hi ha una gran església (catòl·lica, és important puntualitzar-ho) nova de trinca, amb les escultures encara per desembalar, cadires de plàstic i imatges de l'omnipresent Madre Teresa de Calcuta (nascuda a l'actual Macedònia d'una família albano-kosovar). Cotxes, tràfec de gent, mercats i grups d'universitaris; tot força normal. Les grans lletres formant la paraula NEWBORN pintades amb grafits alegres i optimistes ens apunten que allò és un nou país que vol deixar enrere el passat, una Au Fènix que no vol tornar a veure el foc. Un cop d'ull a la superfície de les seves poblacions i la seva societat ens dóna a entendre que totes aquelles imatges que havíem vist per la televisió, les històries cruentes que ens expliquen els llibres, i les nombroses estàtues als herois de l'UÇK (Èxercit d'Alliberament de Kosovo, que va lluitar per la independència contra l'exèrcit Iugoslau) són part del passat; recent, però passat.


3. ZONA DE (POST?) GUERRA

Però, de camí a Mitrovica, el que veiem des de les finestres de l'autobús, tacades per les gotes de la fina pluja que cau, ens retornen al Kosovo de la sang i la ruptura, de les lluites ètniques i aferrissades, recordant-nos que les cicatrius de les guerres, aquí com a tot arreu, no es curen tan ràpid. Grans tendes de l'UNHCR, combois de jeeps i camions de la KFOR, senyals de tràfic per a tancs, edificis militars, cementiris per als lluitadors per la llibertat i les víctimes de la guerra,… I, a l 'entrada de la ciutat de Mitrovica, trobem l'església de St. Sava, un símbol de resistència sèrbia a la zona albanesa, amb històries de turbes cremant-la, serbis amagats a dins per salvar la seva vida,… I allà continua, al bell mig de la zona enemiga, amb vigilància i, segurament, sense feligresos. No massa lluny d'allà, ja al centre, veiem la mesquita principal, a l'estil otomà, i els carrers i mercats plens de gent, i els monuments, altre cop, als guerrillers kosovars que van (en part, ja que sense l'ajut imprescindible -i interessat- de la OTAN no ho haurien aconseguit) portar a la creació d'aquest nou país.

4. EL PONT

El Pont de Mitrovica. No sabem si el podrem creuar, i portem el passaport a mà per si l'hem d'ensenyar, però no fa falta, deu ser una època relativament tranquil·la. Hi ha diversos jeeps/tanqueta dels carabinieris, i uns quants dels seus agents voltant per allà, xerrant o jugant amb el mòbil. El pont està bloquejat per a què no hi puguin passar vehicles; només vianants. Al mig hi ha uns quants policies més i, a l'altra banda, vehicles de la policia de Kosovo. Molta presència policial i vigilància, però molta tranquil·litat; cap dels agents es molesta a girar el cap o aixecar la vista del mòbil per mirar qui som.

5. ELS ALTRES

L'any 2013, motivat pel conflicte ètnic brutal entre la població de les dues parts de Mitrovica, separades pel riu Ibar, la ciutat es va dividir en dos  municipis diferents: al nord, la part sèrbia, que es coneix simplement com a Mitrovica Nord, i al sud la part més gran i amb més extensió, l'albanesa.  I només posar els peus a la part nord, un cop travessat el pont, ens adonem que és un món absolutament diferent, un altre país. Tot canvia. Els grafitis a les parets  de  la llera del riu, amb l'escriptura ciríl·lica, els colors  blanc, vermell i blau, i les referències al Kosovo serbi, ens avisen d'on entrem; i tot això continua pels carrers del municipi, guarnits (o empastifats, com ni vulguis dir) per murals, frases reivindicatives, símbols patriòtics i banderes per marcar territori i deixar clar on estem, qui són els amics i qui els enemics, recordant-nos a moltes zones d'Irlanda del Nord, en aquells carrers de Belfast o Derry. I banderes de la pàtria de la qual creuen que formen part, penjades de molts fanals, i més pintades, i més murals elegants reclamant que Kosovo és Sèrbia i espraiades d'estar per casa reclamant el mateix de manera més espontània. No falten, tampoc, les referències al suport/complicitat de Rússia amb Sèrbia: en alguns murals hi apareixen banderes russes i lemes de "Crimea és Rússia"; tot i que, el que sobta més (per un foraster) pel seu frikisme, són unes grans fotos de Putin, una d'elles, la més grossa, marxant d'un edifici en flames, com un Terminator qualsevol.

A part de l'estètica nacionalista i els colors patris, tot és diferent: els preus són en dinars serbis, els cartells en ciríl·lic i les matrícules… Ai, les matrícules dels cotxes! No crec que mai abans hagués vist tanta varietat de matrícules en els cotxes dels residents d'un mateix lloc. Tenim matrícules de Iugoslàvia, en els cotxes més vells (que aquí n'hi ha forces); i cotxes amb matrícules de Sèrbia, alguns (no masses) amb la matrícula de Kosovo, i també n'hi ha molts (moltíssims) sense matrícula, de gent que, abans de portar la de Kosovo, prefereixen portar el vehicle despullat de placa identificativa. Ells són Sèrbia; i són al Kosovo serbi, el cor de la pàtria, la part més important de la seva nació, el rovell de l'ou, el camp de batalla més important; el seu paradís i bressol usurpat per forasters (la gent vinguda d'Albània i les grans potencies que els van donar suport). És el seu sentir, i costarà molt de canviar-ho; tot i que Sèrbia sembla que comença a fer passos per a reconèixer el país (part de l'intent per a entrar a la Unió Europea, la pela és la pela), quelcom que semblava impossible i que fa pensar que, a la llarga, la gent no acabi fent vida normal oblidant la part escapçada del seu territori com passa, per exemple (i salvant molt les distàncies) a Irlanda.

6. DES DE DALT


Després d'una estona de mirar d'esbrinar el camí cap a l'església ortodoxa que, des de dalt d'un turó, ho controla tot, i cap aquell monument tan estrany, que controla l'església que ho controla tot, i que té agents de la KFOR vigilant la ciutat des de les altures, un grupet d'escolars se'ns apropen; un d'ells parla bon anglès i té ganes de practicar-lo. Molt bon anglès, i el pallu sap moltes coses de la zona, de la història, de la seva i de nostra: "ja ho sé que us voleu separar d'Espanya". Guanya uns punts i uns somriures. Podria fer de guia turístic perfectament, tot i que aquí, de turisme, poc. "Sou els primers turistes que em trobo amb els quals puc parlar anglès"

Ens porta fins a l'església, passant per les ruïnes de cases que diu que havien pertanyut a famílies d'albanesos que van marxar cap a l'altra banda del riu. Des de dalt ens assenyala la direcció cap a on està el seu poble, serbi, dins de Kosovo; i ens ensenya el camp de futbol, que és on la selecció de Kosovo va jugar el seu primer partit. Ens comenta que a una zona d'allà hi ha un equip que juga a la lliga kosovar i un altre que juga a la lliga sèrbia. I com això, per aquí Mitrovica, tot. Fem alguna foto panoràmica i estudiem aquell paisatge urbà, que des d'aquí a dalt estant ens dóna la mateixa sensació que ens ha donat el creuar el pont, que la part sèrbia sembla més pobra i trista, més (per simplificar-ho) soviètica; però potser és tan sols una sensació.

Té amics albanesos, ens comenta. Hi ha bona gent. En albanès sap dir: "ets guapa" i "t'estimo", exactament les mateixes frases que ens havia dit que sabia d'espanyol. Hi ha coses universals, i interessos comuns dels joves, més enllà de la seva ètnia, llengua o lloc de residència.

Tornem a travessar el pont. Ens creuem amb un home amb aspecte rude però que ens saluda; va cap a la banda sèrbia i a les galtes porta tatuatges en àrab. Molt curiós. Fem volar la imaginació de qui deu ser. I de que debia fer durant la guerra; algú que va al barri serbi amb simbologia islàmica tatuada a la cara no pot ser un qualsevol. Ja el deu conèixer tothom. I creuat el pont tornem a ser a som l'altre món. I caminem, deixant enrere el pont que uneix la terra però separa les persones.