dijous, 18 de novembre del 2010

EL PRAGMATISME D'ISA LA MARINERA (A LA FRANCE D'ULTRAMAR)

Talla la tonyina a trossos petits. Hi exprimeix llima. Hi barreja pastanaga, tomàquet i ceba, prèviament tallats. Hi exprimeix més llima. Hi tira molta sal. Llet de coco. Tot ben barrejat. Un parell de minuts de repòs i fet. Poison cru.

L'Isa, la nostra amfitriona, sap cuinar, i disfruta fent-ho, es nota. S'ha engrescat ella sola a fer-nos el plat típic de Polinèsia, i no li hem dit que no, és clar, només hem fet una mica l'orni, la diplomàcia justa però assegurar-nos que no es farà endarrere. I que bo que és.

Fa 20 anys que viu a les illes, hi ha tingut fills, ja emancipats, amb el marit tahitià, i ara viu en una caseta enjardinada de vistes privilegiades, acollint viatgers i, segons ella, amb molta feina a fer, tot i que a la mínima que ens veu aparèixer ja comença a disparar xerrera i destapar cervesa o vi. Pel poison cru, millor cervesa.

Té molta nostàlgia de la seva joventut (ara volta la seixantena), quan treballava en vaixells de càrrega viatjant per tot el món. Explica batalletes dels països més variats, sense que ningú li ho hagi demanat ni que vinguin massa a compte, però la majoria són interessants.

“Hi ha gent que vol la independència de França” diu, “però no té cap sentit” sentencia. “Per què?” inquirim entre sorpresos i enrabiats. Argumenta que ara estan acostumats a un tren de vida que no podran mantenir si són lliures, per la falta d'inversió i els lligams comercials i financers amb la metròpoli. “A Samoa va funcionar perquè no els ha suposat cap trauma mantenir una vida austera, de treballar al camp, sense grans cotxes ni els “luxes” occidentals, però aquí la gent no ho acceptaria, està massa acostumada a la vida europeïtzada”. Ah! Quina gran feina aquesta de crear necessitats innecessàries per a tenir la gent ben lligada; com el camell que regala droga per a que la gent després depengui d'ell.

“No tindria cap sentit fer llibres de text en tahitià” sentencia. “Per què?” inquirim. “Perquè tan sols són uns 200.000 habitants; no val la pena. No és pràctic”. Pràctic. Quina frivolitat. Clar que s'ha de ser pràctic en aquesta vida; però passar per sobre de cultures, llengües, històries, identitats,... per ser pràctic? Com els que diuen que parlar en català és una tonteria perquè tots ens podem entendre en espanyol, que el parla molta més gent. És més pràctic. Llavors parlem tots en anglès, catetus.

I de la religió: es divideixen entre protestants (majoria) i catòl·lics. En els tots els poblets i mini-poblets hi ha les seves esglésies i llocs de culte, també de testimonis de Jehovà, adventistes, els del 7è dia del Crist crucificat i la mare que els va parir. Els temples de les interessants tradicions animistes hi són, tan sols, per a que les visitin els turistes, i només sobreviuen elements d'aquelles religions pròpies i ancestrals, a modus de supersticions. Suposo que creure en més d'un Déu no deu ser pràctic.

Però ells, des de el seu raconet al bell mig de l’immens gran blau, també han aconseguit colonitzar el món amb petites coses, com el surf, que ja practicaven fa segles i que aquí practiquen molts locals, amb molt estil i qualitat tot i no anar disfressats de Rip Cul i Billabong; els tatuatges; o la paraula “tabú”, que prové del seu idioma.

En un altra moment, ja deixant de banda l'Isa, xerrant amb un xavalet holandès, simpàtic fins a l'esgotament, comentàvem els preus abusius de tot, fins i tot del menjar al supermercat, menys alguns productes que tenen preus més baixos, normalment fixats pel Govern, com les baguettes o l'emmental; és per assegurar que tothom té accés als productes bàsics, però nosaltres ens n´enriem comentant, amb una mica de demagògia cínica (en petites dosis és bona per la salut), que és per a que siguin més francesos i tots es passegin amb la baguette sota l'aixella.

Poison cru. El plat estrella de la Polinèsia. Però, com es deu dir en Tahitià?

dimecres, 3 de novembre del 2010

EL FINAL DEL VIATGE (DE FET, EL PRINCIPI)



"Us puc fer una pregunta?" Va ben afeitat. Ben vestit (el jersei és d'un vermell massa cridaner, però queda arreglat). Ben pentinat (buenu, no ben bé, va pelat al zero, però queda elegant). Al costat la dona, també d'aspecte "normal", vaja, de ciutadana corrent de Barcelona, aparença de classe mitja. Porten un cotxet. "Sí" El noi (té, més o menys, la nostra edat, no sé si utilitzar noi és correcte, però em nego a utilitzar home) se'ns apropa, decidit però amb certa timidesa. "No tindríeu pas 50 cèntims per deixar-nos?". De ben segur que la nostra cara deu manifestar el desconcert que la situació ens provoca. "Ens han embargat el compte; no tenim res de res. Els fills de puta del banc ens ho han fotut tot". Rebusco per la cartera i li dono unes quantes monedes. Encara, amb desconcert. "Moltes gràcies" "No passa res, cuideu-vos". Seguim caminant. "Joder". Ens girem i una noia els està donant diners. Potser el pallu és un mal parit, potser s'ha gastat tots els diners en senyoretes. Qui sap. Però, davant del dubte, ens deixem portar per la ingenuïtat i ens entristim per ells (i per tots els "ells").

5 minuts abans: Ens caguem en el fet que la càmera de fotos se'ns espatlles, suposant que no ens podem endur la carcassa subaquàtica i fer fotos del que veurem (gran drama); estem estressats perquè la computadora de busseig fa més d'un mes que està per reparar i no la tindrem a temps (gran problema); i el portàtil està, definitivament xafat; no hi haurà manera que ens el puguin arreglar (gran desgràcia).

N’ aprendrem aquest cop? Potser durant 5 minuts, 7 a tot estirar. Som així de gilipolles.

Continuant per la Gran Via, i encara pensant en aquella família, ens creuem un grup de xavalets amb les seves carregades carteres a l’esquena, fent escàndol i rient a plaer. Sento enveja. No pel fet que vagin a l’escola, no hi tornaria per res del món (monges repel·lents i carques, rodes i verticals completament incompatibles amb la meva innata inutilitat habilidosa, menjar patibulari,...mai més!), i potser tampoc m’agradaria tornar a tenir aquella edat, però els queda molt més temps per endavant; la joventut sencera. Fa dies que em passa, això. Sóc la primera persona en tenir la crisi dels 35? Potser és conseqüència de la convivència, els últims dies, amb la meva àvia, quasi centenària. Què deus pensar quan ets al final del viatge? Quan saps que la cosa s’acaba i tot el somni que pots tindre es veure la família un dia més i tenir una marxa plàcida? Suposo que la mentalitat canvia i no et sents malament pel fet de no poder somiar en nous viatges, sinó que el que et recompensa és pensar en els que ja has fet; recordar-los i tornar-los a fer un cop més; memòries i idealització. I qui sap, potser, després de l’últim estertor, ens espera el viatge més fascinant que haguem fet. Si tot va bé, encara queda molt de temps, ho sé; però no puc evitar sentir que sóc al principi del final, o al final del principi, que pel cas és el mateix.

Altair. Creuem la porta, saludem i avancem entre llibres i llibres. Pacífic. Busquem el nostre destí. Tahiti and French Polynesia. N’agafem un exemplar cadascú, ens posem còmodes i els obrim. Comença el viatge, i el desdoblament. De les nostres vides.