dimecres, 31 de desembre del 2008

MOLT BON ANY A TOTHOM!!!!!!


Us desitgem molt bon any desde Sempurna on estem fent un curs de submarinisme; el vem comensar ahir i avui ja hem fet el primer diving pels voltants de la illa de Sibuan (la de la foto). No cal dir que es espectacular.

Avui farem bondat perque dema tenim unes quantes capbussades mes, despres de les quals ja tindrem el titol oficial per bussejar. Tot i que ningu ens treura que fem alguna cerveseta o altra, i despres cap al llit sense recansa, pel que ens espera dema i pel tipus de individus pijos i supercools que corren per aqui celebrant el cap d'any (Guys, diving is cooollll!!! uuuu, yuuuhhuuu, guys, I'm the man, guys, yu-huuuuu, the divers are the cooler guys, yuuuuuu).

Ara, no negarem que trobem a faltar una mica els mitics caps d'any al garatge de Gute, al Plataforma, al Pelli o al Golden.

diumenge, 28 de desembre del 2008

MISSA DEL GALL PROTESTANT A LES SELVES DE BORNEO (amb una familia budista i un ex?-yonkie londinenc)

Quants anys feia que no anavem a la missa del gall? Canviar les coses de context canvia el seu propi contingut i sentit. Anar la nit de Nadal a una esglesieta protestant a la riba del magic, selvatic i tribal riu Rejang, adoptats per una familia de simpatics xinesos budistes, i amb el Michael, el backpacker mes misterios, estrany i malgirbat que hem trobat mai en els viatges, per compartir el menjar i l'esperit nadalenc amb ancianes amb els brassos totalment tatuats i les orelles amb dilatacions, un capella mafios, el fill del cacic del poble, i d'altres que com nosaltres no tenen on (ni amb qui) passar aquesta nit, tots junts beneint el menjar en malay per despres ridiculament entonar plegats el "we wish you a merry christmas", dona un sentit molt molt gran al fet d'haver tornat a les tradicions cristianes.

A la missa, un cop acabades les cantades karaokerils (pantalla amb les lletres de les cansons que fins i tot a nosaltres, ateus i nuls en la llengua del pais, ens permet seguir les tonades), comensa el sermo que amenitzem tot xerrant amb un jove de la tribu Kenyah, amb el qual compartim l'odi al Reial Madrid i el gust per System of a Down i Linkin Park, tot passant del capella i la seva guitarra electrica.

Feia dos dies haviem dormit en una longhouse (cases allargades on viuen tots els membres d'una comunitat, d'una mateixa tribu, entre 20 i 80 families; amb espais propis i d'altres de comuns) on vem acabar la nit en una altra esglesia on es feia un concurs de cant i que va acabar amb en Davide, un italia hippios, i en Morgan, un adolescent gales, fent una Jam Session de Thrash Metal que encara deu ressonar a les orelles dels assistents.

El dia de Nadal ens van intentar adoptar altres families, pero ens vem mantenir fidels a la dels xinets entranyables, que despres ens van portar a una altra longhouse on vem haver d'anar passant familia per familia, piset per piset, molts d'ells sense llum, seient a terra i quasi sense mobiliari, pero oferint-nos dolsos, begudes i tot el que podien, sense mes interes que el de tenir-nos alla asseguts i compartint aquell dia de joia.

El tema de les tribus de Borneo i les longhouses donen per escriure fulls i fulls: cossos totalment tatuats amb diferents motius segons la tribu, comunitats que funcionen en molts casos quasi autarquicament tant sols unides a la resta del mon per canoes (aixo si, la majoria amb motor foraborda), les bosses de cranis penjades del sostre (van ser casadors de caps a les guerres entre tribus fins als principis dels anys 40, reprenent l'activitat a la Segona Guerra Mundial on els caps que casaven eren els de l'enemic comu, els japos invasors), idiomes totalment diferents segons les tribus,...

AQUEST MON BOIG BOIG BOIG...
El que tambe donaria per escriure molt es el nostre ultim periple trajectistic: per fer una distancia d'uns 200 kilometres (no tinc massa idea de la distancia exacta, pero si poses menys km algun llepafils cartografic em podria acusar de farsant, i si en poses mes, potser treuria gracia al tema), 48 hores, busos, minivans, ferrys, speedboats, 3 hores esperant en una frontera tot fent pintxos de pollastre i cervesotes, i 6 passades per oficines d'inmigracio amb els seus corresponents tramits burocratics i segells al passaport. El tema de les fronteres, tot i que siguem fervents defensors de la creacio d'una de nova, a vegades es cosa de bojos.

dilluns, 15 de desembre del 2008

EL DIA QUE DEU VA REPARTIR ELS NASSOS


Allargassats, nassos grossos, pantxota cervesera,...si, ja se que us ve la meva imatge al cap, al marxar del parc ja m'han fet ensenyar el passaport perque no fos un d'aquells individus que volgues emigrar, pero no, hem refereixo als monos probocis, una especie autoctona de Borneo, els animals mes ridiculs i desafortunats que hem vist, son tant estranys que ni tan sols semblen animals; a les fotos hem remeto.

El nom de l'illa de Borneo sempre ha sonat com algo mitic, salvatge i llunya. Histories de pirates, casadors de caps, indigenes tatuats de cap a peus i animals salvatges, molts animals salvatges. "en las selvas de Borneo...", una frase que resona en el nostre subconscient, provinent d'algun programa aborrit de la tele, segurament de quan erem petits i preferiem empassar-nos qualsevol cosa abams que fer els deures o parar taula.

Fa pocs dies que som a Sarawak, una de les dos provincies malayes que junt amb Brunei i el Kalimantan indonesi formen l'illa; pero amb el poc temps que fa que hi som, i sense havernos allunyat massa de Kuching, la capital, ja hem pogut viure una mica la jungla i tot el que amaga.

Els nassuts-pantxuts els hem vist al Parc Natural de Baku, on nomes es pot arribar amb una barca per un riu on els cartells t'avisen constantment de que es molt perillos banyar-s'hi pels cocodrils. Camara apunt tot el trajecte per si apareix un d'aquests perillosos reptils per a poder inmortalitzar-lo i despres poder-ne fardar, mirant cap a tot arreu, desitjant amb totes les forces que n'aparegui algun (o mes d'un si pot ser), fins que quedem embarrancats per la marea baixa i hem de caminar mitja hora amb l'aigua fins als genolls, mirant encara mes escrupulosament cap a tot arreu per veure si hi ha cocodrils, en aquest cas la camara serviria com a molt per posar-los-hi a la boca i distreure'ls uns segons.

Un cop alla, a caminar i flipar amb els animals, apart dels abans esmentats, tambe hi hem trobat els porcs barbuts, i no ens referim a hippies que portin desde els anys setanta endrogant-se i voltant pel sud-est asiatic, sino a uns porcs salvatges estranyissims amb una bona tofa de pels a la cara.

I tambe, les originals plantes carnivores, les quals ens hem mirat i remirat per veure el seu funcionament: Si l'anem burxant amb una palleta tancara la fulla que te per tapa? ens mossegara el dit? el que si que observem son les formiguetes que estan engantxades a la seva boca i les altres pobres que ingenues si van apropant, les volem avisar, cridar, o inclus apartar d'aquella mort segura, jugant a ser deus, pero decidim que la naturalesa ha de seguir el seu cami.

ANIMALS PERILLOSOS PER LA SALUT MENTAL - CAPITOL 2
Quan ets a la jungla, intentant veure algun animal que saps que es molt escurredis i que per clisar-lo necessites, apart de molta sort, molt silenci i discrecio, i apareix la tipica familia de locals amb quaranta nens, tres vells i veu de pito, que xerren i xisclen a plaer, espantant tota bestia vivent. Ja se que ells son del pais i nosaltres nomes uns p**** guiris, pero si el que volen es xerrar i fer merder que se'n vagin al seu Waterworld de torn i que ens deixin als altres poder veure ni que sigui una cua entre les branques d'algun p*** animal salvatge.

(la proxima setmana mirare de no parlar d'animals, pero

es que es "lo que hay")

dilluns, 8 de desembre del 2008

ANIMALADES


A MALASIA ENCARA HI HA CUQUES DE LLUM (I MOLTES).
El titol pot sonar carrinclo, fifi per alguns, pero el seu rerefons es totalment nostalgic. Aquesta recessio a la tendra infancia va comensar fa mes d'un any fent una cervesa al Nepal amb en Tyson, un yanki cepadot, llegit i de butxaca plena, al descobrir, de sobte, tres llumetes en uns arbustos. "Ostia! Cuques de llum!". I vem comensar a recordar-les i, apenats, a adonar-nos que feia anys i anys que no en veiem (no recordo els comentaris de'n Tyson al respecte de l'estat de la questio als States).

Ha tornat a sortir el tema, pero aquest cop no per tres individus de l'especie, sino per centenars de "fireflies" pampalluguejant pels voltants del riu, com arbres de nadal, totalment coordinades. L'aigua calmada, la canoa lliscant suaument cap a elles, la lluna sense arribar al tall de melo, i per totes bandes i al llarg del riu, totes aquestes llumetes i llumetes encenent-se intermitentment. Si, al poble fa molts anys n'hi havia, pero aquest espectacle no s'havia vist mai.

NATURALESA FREAK
- 10 minuts per 5 ringgits (1 euro): posa els peus a dins de la piscina i deixa que desenes de peixos-doctor et facin massatges a la vegada que se't mengin les pells mortes. Pessigolles, angunia, plaer, fastic,...una experiencia mes.

- Rafflesies: les flors mes grans del mon (tot i que aquesta afirmacio de les coses que son el mes ... del mon, a l'anar viatjant, et vas trobant que es van repetint pel mateix en diversos llocs, a modus de reclam), fan mes d'un metre de diametre i de tant extraordinaries semblen de mentida. De moment no n'hem vista cap, ja que les que hi havia als Cameron Highlands nomes es podien anar a veure en un tour combinat amb coses tant sucoses i exotiques com una fabrica de te, una plantacio de maduixes i una granja d'avelles, be, i la xarlotada d'anar a veure com un pallu amb grenyes i tapanaps disparant amb servatana!...que a Papua puguis trobar gent aixi passi, pero aqui???

- I una altra especie curiosa: unes petites plantes que al tocar-los les fulles, les tanquen automaticament. Curios.

ELS HABITUALS
-De mones n'hem vist a d'altres llocs, a l'India te les trobaves tant a les ciutats mes superpoblades com als llocs mes recondits, i aqui s'estan convertint en un element continu en els paisatges i llocs, pero tot i aixi no ens deixen de sorprendres i de cridar-nos l'atencio. Veure aquests petits homenets gamberros corrent pel teu voltant, saltant per les lianes o robant bosses amb menjar a la gent sempre te la seva gracia.

- I els llangardaixots de metro (o mes) que van apareixent sovint, tot i que son molt timids i porucs i al detectar-te surten corrent per amagar-se. Sort que els animals son rucs, perque si pensessin una mica s'adonarien que si en lloc de fugir corressin cap a nosaltres, sortiriem esperitats, perdent les xancles pel cami i amb els gallumbos carregats, i es podrien fer un bon fart de riure.

ELS PERILLOSOS PER LA SALUT FISICA
Si, som uns malalts: ens prenem pastilles per la malaria, portem repelent, insecticida en esprai i un aparell per enxufar a la corrent i anar-li cardant pastilletes oloroses, pero tot i aixi els mal xinats et foten la sang quan poden (pero mentre apart de treure't coses no te'n posin, rai).
ELS PERILLOSOS PER LA SALUT MENTAL
-En alguns allotjaments, els mes dirigits a backpackers (motxilerus), acostuma a trobar-s'hi una especie que tot i no picar-te fisicament, irrita bastant: els tipics que van d'independets pel fet de viatjar sols pero perden el cul per passar-se el dia asseguts al hostel fent cerveses i explicant-se batalletes amb d'altres de la mateixa calanya, amb els quals despres de fer-se la pregunta de "Where are you from?" ja son amics de l'anima. Al lloc son els reis, i et miren com si pel fet d'haver arribat al poble 10 minuts abans que tu ja siguis un pringat i ells els grans descobridors. Van d'intrepits i aventurers pero s'escartxofen als hotels mes replets de guiris i mes superrrecomanats per la Lonely Planet, i acostumen a comentar (repetidament, a tothom amb qui es creuen) coses com: "now I'm going to India because my girlfriend is there" (vaja farol, nanu!).
Segur que aquests tenen moltes mes fotos de nous amics al Facebook que no pas de paisatges o gent del lloc

-I per acabar, dins de la fauna viatgera, de moment ens hem salvat dels mes nocius: les manades d'israelians prepotents, xulos, fashions i egoistes. Per sort nostra, ni a Iran, ni a Bahrain, ni a Malaisia els deixen entrar, i per entrar a Indonesia (el nostre proper desti -si tot va be-), necessiten un permis especial.

dilluns, 1 de desembre del 2008

DE TOT A RES, DE RES A TOT (les voltes que dona la vida del motxileru)

27 de Novembre de 2008

HOTEL FIROUZE (TEHRAN)
8:00 - Abans que soni el despertador ja estem desvetllats, amb els nervis i la incertesa de no saber on ens llevarem dema al mati. Vem estar fins tard veient la BBC World (si, a vegades en aquests hotelets tens la sort de poder, ilegalment, veure aquest canal) per veure que passa per Bangkok. Quedem forsa impressionats pels aconteixements de Mumbai, que just estan comensant a passar (al Metro Cinema hi vem veure una Bollybotada, i el Cafe Leopold es un classic de la ciutat, i tot i que no hi vem pendre ni un got d'aigua perque el vem considerar excessivament car, el sovintejaven molts motxilerus).

10:00 - Gulf Air ens confirma que d'anar a Bangkok de moment res de res, i ens proposen de volar a Bahrain igualment, fer una nit alla (amb tot pagat per la companyia) i l'endema volar cap a Kuala Lumpur. De conya! No sabem massa res de Malaisia, pero si esta entre Tailandia i Indonesia te que valdre la pena, i el factor sorpresa atreu. "Gracies ricatxons monarquics de Bangkok!"

AEROPORT IMAM KHOMEINI DE TEHRAN
17:00 - Esparant l'avio (i durant el vol) vivim els moments mes islamics de tot el viatge a la Republica Islamica de l'Iran: dones a les quals no se'ls veuen ni els ulls, moltissima gent resant en una moqueta a la sala d'espera, pregaria general en veu alta al despegar l'avio,...Ah, i un cop dins l'avio, l'Anna i altres noies fan l'important ritual de treure's el mocador i deixar anar, en public, l'impudica cabellera.

AEROPORT DE BAHRAIN
20:10 - Arribada a l'aeroport de Bahrain. Ningu ens espera per acompanyar-nos a l'hotel i dir-nos que hem de fer. Busquem algun mostrador de la companyia.

20:20 - Els empleadots de Gulf Air ens diuen que tots els hotels de Bahrain son plens! Els diem que no pot ser, que ens han dit que estava tot lligat i que no ens haviem de preocupar. Pero res de res, que hi ha varies convencions i es veu que els divendres (dia de festa musulmana) els saudis venen en un cop de cotxe (per l'autopista que uneix l'illa de Bahrain amb Arabia Saudi) a buscar sexe de pagu i alcohol, i que agafen les habitacions per hores.

20:25 - Pujades de to i forces crits, si ells estan cremats i nerviosos (hi ha molta mes gent en la nostra situacio) nosaltres encara mes. Molta mala llet: ens haurem de passar 24 hores a l'aeroport??? Indis despistats, dos xinesos molt frikis, uns europeus que van vestits que sembla que nomes sortir de l'avio hagin de posar-se a escalar el K2, una nepalesa que ve de Minnesota i un sudanes que ve de Chicago.

21:25 - Ens donen un ticket de sopar gratuit i diuen que quan tornem ens diran algo. Decidim no posar-los-hi tant facil i esperem.

21:27 - Han trobat tres habitacions i un dels afortunats som nosaltres.

HOTEL CROWE PLAZA
22:00 - Arribem al Crowe Plaza, de 5 estrelles. Luxosissim. Ple de xeics arabs i d'occidentals cincuentons panxuts arrambats a jovenetes autoctones (quin fastic), d'altres arribant amb pals de golf,... L'habitacio es impressionant: dos llits immensos, 11 tovalloles i dos bernussos (no se si s'escriu aixi, mai ho havia hagut d'escriure), 8 coixins,....I per sopar, bufet de marisc i peix, no cal entrar en detalls. Despres, mandrejar entre coixins i nordics suavissims, excitats com nens petits la nit de reis, amb una digestio molt complicada i seguint els fets del barri de Colaba de Mumbai.

UNA ULLADA A BAHRAIN
Tot i que volguem aprofitar una habitacio com Ala mana, despres de dos mesos d'allotjaments degradadets (i dels que vindran), tambe volem voltar una mica per Manama (capital de Bahrain). El que crida mes l'atencio es l'impressionant skyline, la traquilitat i netedat, els arabs amb pinta de forrats, els Hummers,...Pero tambe trobem els zocos i zona mes humil, plens d'immigrants d'altres paisos, sobretot indis, la ma d'obra del pais.
Al marxar, desde l'avio veiem plataformes petroliferes i les flamarades indicadores de que d'alla brolla el preuat or negre que ha porta als paisos de la zona a la opulencia.

COMENSANT A DESCOBRIR MALAISIA
L'aeroport es una mica com un indicador del que trobarem a Kuala Lumpur: molta comoditat i els ultims avensos, la selva que arriba fins a les pistes d'aterratge, vegetacio per tot arreu i la barreja de races, idiomes i religions, que es brutal.
A la ciutat, els cotxes paren als semafors, els noms dels carrers estan senyalitzats, la gent sap angles, hi ha llocs per beure i menjar per tot arreu i els carrers no van pel maleit sistema gremial (el carrer de les gorres de policia, el carrer de les canyes de pescar, el carrer de les 10000 optiques,...), tot una serie d'avantatges (inclus luxes) venint de l'Iran.

Les casetes antigues, les zones colonials i barris tradicionals de mercadillus de carrer i paradetes de menjar es barregen amb els monstruosos rascacels, el metro elevat i els hotels de categoria; mesquites, temples hindus, temples budistes, gurudwares Sikhs,... i tot inundat per l'omnipresent verd, ocellots tropicals i els llangardaixos de metro que hi corren.

I tambe hi ha totes les facilitats tipiques d'una capital del sud-est asiatic: cerveses a dojo (la bonissima Tiger Beer), imitacions de The North Face, Prada, Nike, samarretes de futbol, tot tipus de bolsos de "Nightmare before Christmas", Rolex, pelis de DVD,...de tot i molt, i a uns preus (despres d'un regateig sense vergonya i sense limit) que desperten els instints consumistes a qualsevol.

La ciutat ratlla la perfeccio, si no fos per la xafugor....que hi farem, ens esperen (si tot va be) molt mesos d'estiu.

dimecres, 26 de novembre del 2008

PROXIMA DESTINACIO????


Sorpresa!!! pero tambe per nosaltres! En teoria dema a la tarda volem de Tehran a Bahrain i d'alla a Bangkok, pero com suposo que ja sabreu a l'aeroport de Bangkok hi ha un sidralot de la ostia. Dema al mati la companyia ens dira quines opcions tenim.

Teniem preparat un rotllo sobre zoroastrians, xiites i la nostra estada aquest mati al Mausoleu del Khomeini amb els Guardians de la Revolucio, pero us ho escriurem d'aqui un parell de dies desde alguna platja paradisiaca (esperem).
(per cert, la foto es d'un dels murals -brutals- a l'Ambaixada yanki de Tehran)

dimarts, 18 de novembre del 2008

DEL MODERN IRAN A LA PERSIA ANTIGA (Unes quantes paradoxes)


El retol del minibus resa " SHIRAZ TURKEY ANKARA"", pero es evident que, com aquell altre que hem vist passar amb el retol de "SHIRAZ FRANCE ITALY", no pot anar gaire lluny. Confirmem que va a Marvdasht i ens encavim entre tots els joves universitaris que omplen el bus.


Tot i el paper de la dona a l'Iran, no es com en altres llocs mes radicals, aqui no tant sols van a l'universitat sino que en son majoria (les dades diuen que en son el 65%), com en aquest autobus, en el que son tot noies menys els tres esventats junt amb els quals estem asseguts a pressio a l'ultima fila. El que sap mes angles s'arrenca, i despres continuen els altres, com poden: d'on som, com ens diem, si ens va agradar molt Esfahan, si estem casats, de quina religio som (es curios que en una republica islamica sigui l'unic lloc en el qual ens hem afirmat com a catolics, mes facil d'entendre per ells que no pas negar a deu, quelcom inasumible). Ens pregunten si ens agrada Metallica, Slipknot i Gipsy kings (!!!??), ens posen musica amb els movils, ens donen les webs personals i fem el classic (inutil?) intercanvi de mails.


Ens despedim i mentre reflexionem sobre el fet que totes portin el mateix mocador, deu ser obligatori (com les nenes a l'escola) l'oficial. Quina diferencia amb Turquia! on precisament el problema es que amb mocador no poden entrar a la universitat.


Be, entrem a Persepolis i tot i que el nostre interes per les ruines es mes aviat reduit, ens meravellem per tot el que hi queda, de tants i tants segles, i ens imaginem la vida alla, el centre d'un imperi tant important com el Persa. Tot i aixi, l'autenticitat de la nostra passio arqueologica i

per l'historia antiga, queda al descobert quant el que mes ens captiva i on mes fotos fem es a les firmes gravades sobre els monuments, si com el Jonatan X Manoli, pero aquestes son de periodistes, exploradors i militars del segle XIX.


De tornada a Shiraz anem al que s'ha tornat (tristament) en la nostra preferencia alhora de menjar a l'Iran: els fast foods. Si, pizzes i cheeseburguers. Per que? Les alternatives son, algun restaurant tipycal iranian carissim, o localets de broixetes de cervells, fetges i altres visceres. S'enten ara?


I entre l'antiguetat i la modernitat extrema, els nomades, aquesta epoca de l'any baixant de les montanyes sobre les seves mules amb els seus ramats i els seus perillosos (i efectius) gossos. Els veus per les carreteres, alguns grups privilegiats ja amb alguna pickup per portar el mes pesat. En visitem alguns grups i, tot i nomes comptar amb quatre toldos, un ramat d'ovelles, dos gallines i una tetera, desborden hospitalitat i ens conviden a te i a dinar. Al costat de les tendes de dormir, la tenda que fa d'escola per cinc nens i la tenda en la qual dorm el professor, pagat pel govern. Be en aquest cas, pel govern Irania.

dimarts, 11 de novembre del 2008

NEGRE DE XADOR, NEGRE DE RIMMEL

S'esmunyen pels carrerons. Entren i surten dels taxis compartits i dels autobusos a rebentar. Trien fruita i es deleixen davant dels aparadors de joies. Sombres fantasmals per tot arreu. Capes negres aqui i alla. Xadors i mes xadors.

Aquesta es la imatge que teniem d'Iran abans d'arribar-hi, i es el que hi hem trobat a llocs com Qom, bressol d'ayatollahs, immams xiites radicals i de la revolucio de 1979, i a Kashan, amb els seus desertics carrers d'antigues cases fetes de fang i fems. Nomes xadors que s'aixequen amb el vent, donant un aire encara mes fantasmal.

Pero no tot l'Iran es aixi, tant en zones mes modernes de les poblacions esmentades com en altres poblacions mes cosmopolites i menys conservadores com Tabriz o Rasht, els xadors perden terreny al costat dels atrevits serrells ( que podriem dir que son com els escots d'occident) i de les grans quantitats de gomina per fer-los mes atractius (que serien com el wonderbra), de les exagerades empastifades de maquillatge, dels nassets remodelats quirurgicament i de la roba que mostra les formes que s'hi amaguen a sota.

Mentrestant, en poblets aillats i de montanya, com el sorprenent, enfangat i "capadocios" Kandovan, o el decepcionant Masuleh (segons la guia un dels mes bonics d'Iran, i que despres de 3 busus i un taxi compartit per arribar-hi t'esperes trobar un lloc excepcional i magic, pero no ho es) el negre no es veu enlloc, les dones vesteixen xadors estampats i de colors, i roba comoda i de montanya.

CURIOSITATS

-El ritual del te:
La forma de veure el "xai" dels iranians es curiosa i original: es posen un tarros de sucre sota la llengua i van bebent. En el cas que cremi massa i a falta de cullera, avoquen el te al platet de sota la tassa i beuen d'alla.

- El ritual del Taraf: quan has de pagar en una botiga, restaurant o taxi, en moltes ocasions al demanar "Chand Toman?" (quant es) et responen amb un gest de: no cal; paga la casa; home, com vols que et cobri?, llavors s'ha d'insistir tres vegades, si abans de la tercera t'ho cobren, era Tarof (una forma de cortesia, diuen) si a la tercera si segueixen negant pots marxar tranquil, estas convidat!

EN MUHAMMAD
Fent l'ultima volta per l'Astane Square de Qom, abans d'anar cap a l'hotelet, s'ens acosta un noi jovenet i ens fa la classica pregunta de "Where are you from?". Es el tipic jove irania estudiant d'angles que al veure turistes vol aprofitar per practicar l'idioma i interessar-se per coses d'altres paisos, a la vegada que et volen ensenyar la seva ciutat. Pero hi ha una cosa d'aquest jovenet que crida l'atencio, te trets assiatics. Parlant parlant, ens explica que es fill de refugiats afghanesos (d'aqui la fesonomia, d'ell i de molts d'altres que haviem vist, pero no atinavem a endevinar d'on devien vindre) i que tot i haver nascut a Iran, no en pot tenir el passaport, i ni tant sols pot anar a l'escola. Mentre xerrem, passa per darrera seu un noi que ven catifes i li diu alguna cosa en Farsi, en Muhammad ens comenta que li ha dit "Afghans are dogs". Ens ho diu tant normal, acostumat a aquesta mena de tracte i comentaris. Quant sigui major d'edat vol marxar de l'Iran. Torna a passar l'energumen de les catifes. "The same insult again". Intercambiem els emails i ens despedim. Ell marxa content per haver-nos conegut. Nosaltres marxem fets una coca (merda de mon).

dijous, 6 de novembre del 2008

L'IRAN, PER FI!


L'aventura d'un viatge a l'Iran comensa molt abans d'entrar-hi, i us podem assegurar que son aventures de veritat. Primer pel tema del visat, que vem poder solucionar gracies a un CANTAMANYANES (en majuscules) i despres de perdre moltes hores a la carretera, forces euros i uns quants grapats de cabells cada un.

Finalment podiem entrar a l'Iran, pero aqui venia el segon calvari: a dins del pais no es poden treure diners dels caixers, ni pagar amb tarja de credit ni canviar lliures turques. L'unic que podiem fer era treure forces lliures turques i mirar de canviarles abans d'entrar al pais, pero a la frontera no hi ha money changers! Aixi que el nostre desti tornava a quedar en mans d'uns altres cantamanyanes...en la terra de ningu entre Turquia i IRan ens rodegen un grapat de canviadors que, calculadora en ma, ens van canviat totes les lliures, i l'operacio era mes complicada del que sembla perque la moneda son rials, ells conten amb tomans, nosaltres hem d'anar calculant i guardant feixos de bitllets per on podem i les xifres dels bitllets son de 5000 a 500000...semblava que estiguessim fent alguna mena de "trapi" mafios pero per desgracia faltava el classic maleti i els bitllets els haviem d'anar entaforant on podiem.

Arribem a l'Iran i ens establim varies nits a Tabriz, una gran ciutat ideal per a la primera presa de contacte amb el pais i per veure com va el famos tema dels homes i les dones,...Per una banda, les dones van molt mes de negre del que ens pensavem, tot i que en molts casos es veu que el que porten negre es una simple capa que es posen a sobre de la roba normal, simplement per l'estona que van pel carrer; pero tambe s'ha de dir que moltissimes noies van amb un bon flequillo (estrategicament posat) que els surt del mocador, maquilladissimes, amb les celles perfiladissimes i moltes amb el nas operat (esta tant de moda a l'Iran que inclus hi ha gent que no s'ha operat pero que porta el nas embenat com si ho hagues fet); s'han acabat els temps de la temible policia religiosa.

Per altra banda, es sorprenent la quantitat de dones que volten pel carrer, que condueixen (inclus taxis) i que despatxen en botigues, cosa impossible de veure a Jordania i rarament vist a paisos que semblen mes progres com Turquia o Marroc. El fet que facin tanta vida al carrer porta a que inevitablement hagin de parlar els homes amb les dones (si aquestes van soles), aixo si, en el nostre cas, els homes es dirigeixen a mi (ignorant l'Anna) i les dones es dirigeixen exclusivament a l'Anna.

I per acabar, i parlant de l'Anna, es un engorru que a l'hotel, amb lavabos compartits, s'hagi de posar tota la parafernalia (mocador, camisa llarga,...) nomes per rentarse les dents, dutxarse o visitar les delicioses turques (els lavabos amb forat a terra).

(seguirem informant quan podem, pero la tecnologia iraniana no ens permet actualitzar el blog -aquest l'hem penjat amb ajuda de mitjancers-, i pel que fa a les fotos anirem actualitzant, pero poc a poc, que tarden lo seu)

dissabte, 1 de novembre del 2008

BLOGSPOT CENSURAT A TURQUIA

El passat dia 20 vem escriure el text sobre el Kurdistan i els disturbis a Diyarbakir, i vem penjar les fotos corresponents. Al cap d'un parell de dies ens vem connectar i vem veure que, despres d'haver funcionat tot el viatge, el nostre blog estava censurat, i per ordre d'un jutjat de Diyarbakir!!! Vem pensar que debien tenir algun sistema automatic que detectava certes paraules en llocs web tant vulnerables com el Blogspot.


Despres ens vem enterar que just el dia 20 un Jutjat de Diyarbakir havia donat l'ordre de tancar tots els Blogspots per tema de pirateig de partits de futbol. No em direu que no es casualitat!!


De moment han aixecat cautelarment la censura, pero si tot va be dema serem a Iran i us podrem narrar les nostres aventures i desventures d'aquests ultims dies; i les sensacions en el primer contacte amb Persia.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

ELS DOS KURDISTANS

Aquest mati ja teniem pensat una mica per on aniria l'escrit del blog, voliem comentar que passejant per Diyarbakir, la capital del Kurdi turc, quasi res fa evident el conflicte: no hi ha pintades politiques ni cartells, no hi ha banderes kurdes enlloc,...nomes la roba de la gent gran (forces homes porten el mocador "palesti") et fa present que et trobes a una zona "diferent" de Turquia. Tot aixo es deu a la fortissima repressio que han patit sempre i segueixen patint, una repressio que ha volgut eliminar i negar el problema d'una forma brutal.

Vem arribar a quarts de cinc del mati despres d'un viatge d'autobus molt tranquil, sense ni que tan sols ens pares cap control policial a mitja nit (cosa que si que havia passat en altres zones mes turistiques de Turquia), vem esperar a la otogar (estacio d'autobusos) que es fes de dia i a l'anar cap al centre, amb els ulls encara enlleganyats vem tenir la primera imatge que ens recordava que estavem en un lloc en conflicte: una tanqueta de la policia voltant pels carrers. Pero apart d'aixo res, no passa com a Hebron o Belfast on les evidencies son constants.

Al començar a coneixer gent, et van explicant la situacio: que si la germana de 18 anys d'una estava a la preso per haver tret una bandera kurda en una mani, l'altre que a la mili li havia tocat anar a lluitar contra el PKK, que molts kurds anaven tornant de la resta de Turquia per la marginacio i violencia que reben, la pobresa (evident) comparat amb la resta de Turquia per la falta d'ınversions a la zona (tot i les promeses de l'actual Primer Ministre, que li va fer esgarrapar forces vots),... Tambe hem pogut entrevistar l'assessor del president del DTP (partit kurd amb una vintena de diputats al Parlament turc pero que ara esta apunt de ser ilegalitzat) i que ens poses al dia de tota la situacio.

D'aixo voliem parlar en l'escrit d'avui, dels dos Kurdistans, del que veus i del que trobes rascant una mica i xerrant amb la gent. Pero aquest mati hem pogut viure, tambe, l'altre Kurdistan i veure'l reivindicarse: el Primer Ministre Turc es a Diyarbakir, i com a protesta les botigues (la majoria, pel que hem pogut veure) restaven tancades; files d'una desena de motos amb dos polis cada una -ametralladora en ma- rondant pels carrers, tanquetes, helicopters, secretes amb porres,...Al final s'ha ben liat i hem pogut veure els nens i xavalets tirant pedres a les tanquetes i als autocars de policia,...Tot un espectacle.

Apart d'aixo, pel que fa al turisme pur i dur, hem visitat varies poblacions amb molt encant i que valen molt la pena: Mardin i Hasankeyf, aquesta ultima es una poblacio enfilada en unes penyes a la vora del riu Tigris on la gent ha viscut a les coves (i encara n'hi ha alguns que hi viuen), amb ruines força espectaculars d'un pont, castell,...Una visita imprescindible, i mes tenint en compte que en uns anys tota aquesta zona sera inundada i tot aquesta riquesa historica i tot aquest encant es perdra per sempre.

Dema anem cap al Nemrut Dagi, a tornar a fer els guiris i deixar la politica endarrera.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

UN PARELL DE CONTES


1. DE LA FLAMA QUE MAI S'APAGA

Hi havia una vegada un heroi que, despres de moltes desventures amb les quals no us avorrirem, cavalgant el seu cavall alat, Pegassus, va vencer el temible monstre Quimera, el qual va entaforar sota terra al Mont Olimps pero, tot i que estigues mort i enterrat, mai va deixar de treure foc per la boca, el qual sortia a l'exterior.

Aquesta es una llegenda que junt amb moltes altres explicacions divines i mitologiques intentaven explicar com podia ser que de la montanya sortissin flames que no s'apaguessin mai; i la veritat es que no es d'estranyar, perque inclus ara, a l'epoca en que estem i tot el que hem vist, quan pujant la montanya et trobes amb totes aquelles flames que surten del terra en una vintena de punts i que mai s'apaguen, no t'ho acabes de creure i t'ho mires i remires i, fins i tot, com a minim en el nostre cas, remenetes i curiosos empedreits, vem apagar varies d'aquestes flames amb aigua (mentre l'Anna anava remugant que alla i posaven brases i que era un timo) per veure com al cap d'uns segons la flama tornava a apareixer. Increible. Evidentment te la seva rao cientifica, pero a vegades agrada deixarse portar per la magia i la llegenda, i mes en un cas com aquest, origen de la flama olimpica (que mai s'apaga; be, a no ser que li fotin canya amb extintors els Free Tibets).

İ el punt de partida per la nostra expedicio mitologica, uns campaments de casetes a sobre els arbres on vem dormır, en mig del bosc i al costat de les ruines d'Olimpos. Visca el xavolisme motxileru!!!

2. DE LES XEMENEİES DE LES FADES

L'arribada a Goreme a la posta de Sol es impactant, no t'ho acabes de creure...mentre fas carreres, motxilots a l'esquena, amb altres parelles de guiris per aconseguir els pocs llits que hi queden, et vas mirant totes aquelles roques tant estranyes, moltes d'elles amb portes i finestres i roba estesa i fins i tot, com no, alguna bandera turca.

Un cop situats ens hem passat dies voltant per aquests paratges, fregantnos els ulls de tant en tant per assegurarnos que el que veiem era real i no estava causat per la falta d'embutits de la Plana, de Cerveses Estrella i de sentir El Canto del Loco per tot arreu. A moments et sembla que t'han de sortir Hobbits, o la familia adoptiva del Luke Skywalker, o Barrufets, o els han de sortit cames a aquestes roques i s'han de posar a caminar...o, ja entrada la nit, veient totes aquelles formes fantasmagoriques retallant el cel, ens oblidavem dels Hobbits i ens anavem girant pensant que no ens sortis algu tipus els fills de sa mare (en perdo) de "Las colinas tienen ojos". Tot plegat es com passejarse per un decorat del Tim Burton. Podeu mirar les fotos, pero no fan cap mena de justicia.

I les expedicions a aquests decorats impossibles i naturals, les feiem a partir d'una casa en la cova, regentada per un solitari entranyable i curios, amb el seu barret de cowboy, la seva ampolla de Raki i els seus coloms entrenats.

EXTRA: UN PETIT CONTE PER NO DORMİR

Despres d'una nit de viatge avui hem arribat a Erzurum, ciutat cap al nord on en teoria fa un fred que pela (ja haviem pressupostat unes samarretes Damart i uns calçotets llargs de padri) pero per la qual ens hem passejat tot el dia en maniga curta, a la qual hem vingut per a arreglar el tema del visat d'Iran; en teoria en aquest consolat el visat te'l donen al moment, a diferencia de les altres ambaixades (Madrıd, Istambul, Ankara,...) on els tramits son costosos i les denegacions de visat massa comunes, pero ens hem trobat amb un pallu sorrut i sec que desde darrera d'una finestreta minuscula ens demanava tot una serie de requisits (ingres a un banc, fotos de l'Anna tapada - a Madrid ens van dir que no calia-, fotocopies dels passaports,...) que hem aconseguit despres de tota una gincama per la ciutat per a que el burocrata dels ous ens faci (be, hem faci a mi que soc el mascle de la casa) un interrogatori extensiu i excessıu, i despres dels nervis ens digui que tornem d'aqui 10 dies (minim) per veure si ens el donen o no! Ara a canviar tota la ruta i tornar cap aqui d'aqui uns dies a veure que passa (i aixo que havia passat pel barber i tot, que ja anava força pollosot i volia causar bona impressio...per cert, el barbers aqui passen un encenedor per les orelles per a eliminarne els pels! sempre es veuen -i es pateixen en carn propia- coses noves).

De moment dema disfrutarem d'aquesta curiosa i conservadora ciutat (molts xadors) entre estepes i montanyes nevades i a la nit ens encaminarem cap al Kurdistan turc.

dilluns, 6 d’octubre del 2008

PEL MEDİTERRANI TURC (O COM FER RAFTING EN GOLONDRINA)


Ahir ja ens van advertir que avui el dia seria "windy" i que per aixo no farien la sortida en kayak; i aquest mati, quan em sortit amb la barca del port de Kas (amb s trencada, que sona sh), ja feia força vent i ens moviem mes del compte. Despres el dia ha estat de conya i el mar molt calmat: banyets en raconades brutals, navegant entre els pilons d'illes que hi ha davant de la costa (unes turques i d'altres gregues), visita a l'aillat poble de Simena i la seva impressionant fortalesa i necropolis licia, passada per sobre de la "Ciutat Submergida de Kekova" que és una ciutat bizantina que es va enfonsar al s.II per terratremols i de la qual veus ruines fora de l'aiguıa i que surten del mar, i pel fons de vidre de la barca pots anar veient anfores que han quedat sota el mar,...Pero a la tornada el mar ha començat a agafar mala ostia de la bona i la cosa no ha tingut preu: xisclets, riures histerics i somriures de complicitat angoixada, esquitxades per aqui i per alla,...realment magnific; en rafting seria un 6-7, pero no se com van les graduacions en tema golondrines.

Apart d'aquesta batalleta, aquests dies ens han anat molt be: vem estar a Pamukkale (ja debieu veure les fotos), on hi ha les ruines de Hierapolis i les espectaculars i surrealistes piscines naturals de Traverti, tambe anomenat el Castell de Coto. I despres ens vem encaminar cap al sud, en busca de la platjeta ı els alicients d'aquest trosset del Mediterrani otoma: primera parada a Fethiye, un lloc que tot i força turistic te el seu encant ı es un bon punt de partida per visitar varis llocs interessants com el "poble fantasma" de Kayakoy, que es una poblacio que en els intercanvis entre els musulmans que van vindre de Grecia a Turquia i els cristians que van marxar a Grecia va quedar buit, deixant unes 2000 cases buides, ara moltes d'elles en ruines i que crea un paisatge força trist i surreal; i l'altra visita que vem fer desde Fethiye va ser una turistada: ruta en barca per les 12 illes (que en realitat son 11 i pares a 5), paisatges maquissims i banyets en llocs bastant paradisiacs, tot i que hi sobraven les altres 50 persones de la nostra barca i l'altra desena de barques amb les corresponents desenes de guirots (i aixo que es temporada baixa!), pero no cal dir que a la salut d'aquestes manades de turistes ens vem fer uns bons farts de riure (un grup de turcs fashionetis ballant musica turca amb un grup d'angleses cincuentones entrades en carns, a la coberta de la barca, no cal dir que no te preu).

I res, tot i que no portem masses dies al pais ja ens anem fent una mica d'idea del que hi ha, tant pel que veiem com pel que llegim a llibres i diaris, com, sobretot per la gent que coneixem, com la familia de classe mıtja que erns va recollir fent autoestop i que pel contents que estaven sembla mes que els haviem fet el favor nosaltres a ells que no al reves, com va ser; o els turcs mes ruralissims amb que topes als busos de linea, amb moltes ganes de parlar i riure amb tu pero com que, logicament, no parlen ni una paraula d'angles, la cosa es converteix en una marato de senyes dificilment compreses, riures complaents i, sobretot, molt bones intencions.

A l'anar viatjant t'adones que l'excepcio no es que en un pais o altre la gent siguin bellissimes persones, desinteressats i generosissims, sino que del que t'adones es que la verdadera excepcio es la fredor i rancietat occidental.

dilluns, 29 de setembre del 2008

ÇANAKKALE, EN ZONA DE GUERRA


El dia es plujos i el port exageradament solitari; la travessa de l'estret de Dardanels a bord d'un ferry carregat d'autocars, cotxes, bicicletes i algun burro que arrossega un carro, massa tranquila i amb un toc depriment, i l'arribada, tot i que el lloc sigui mes gran i menys estetic, et transmet la sensacio de les arribades a Formentera. No hi ha res que et faci evident que en aquesta zona s'hagin dut a terme dos de les batalles mes sagnants i llargues de la historia.

La batalla de Gallipoli de la Primera Guerra Mundial, inmortalitzada al cine amb un personatge d'indubtable talent actoral com es Mel Gibson; i l'altre, la batalla de Troia. Hem arribat aqui amb l'intencio de visitar els dos llocs, pero en vistes a la clatellada que t'endinyen per fer-te un tour pels camps de batalla (per molt que et passin la pelicula del Gibson com a valor afegit), hem optat per visitar dema al mati les ruines de Troia, ja que tot i que no siguem massa aficionats a l'arqueologia ni l'historia classica, n'has sentit a parar tant que fa gracia de passejar-t'hi, i a la nit agafem un autocar cap a Denizli per a passar un parell de dies a Pammukale i despres baixar fins a la costa, a veure si trobem mes bon temps i podem fer alguna capbussadeta.

Per cert, no cal dir que ens ha costat fer el pas de marxar d'İstambul, ja que es impressionant i inacabable; una d'aquelles ciutats, com Jerusalem o Bombay, on no ens faria res passar-hi una bona temporada. A mes, l'afegito d'haver coincidit amb els ultims dies de Ramada amb totes les festes a la posta de sol, repartiment de sopar pels carrers a tothom, fonts rajant suc de cirera, homes i dones convidantnos a participar amb ells, donant-nos dolços, regalant-nos el Cora en espanyol... que ens ha fet dubtar de canviar la nostra arraigada i convençuda fe catolica per la musulmana.

dimecres, 24 de setembre del 2008

PRIMERA PARADA, İSTAMBUL

No descobrirem res si diem que Istambul es una barreja d'orient i occident, que marca la frontera entre Asia i Europa,...tot i que tampoc es pot dir que sigui una frontera en el sentit estricte de la paraula, ja que no es una ratlla que separi un continent de l'altre, una forma de viure i de pensar de l'altra, sino que hi es tot barrejat. Es una ciutat increible on trobes mercats i carrerons com els que pots trobar, per exemple, al Marroc, caotics, amb fortes olors d'especies, totes les dones amb el cabell tapat,... i despres, nomes a uns carrers, topes amb els bars mes fashions, les botigues de roba mes pijes i la gent mes extremada.

Aquestes diferencies culturals i religioses es fan mes evidents aquests dies amb el tema del Ramada: mentres hi ha bars on la gent menja desvergonyida i on sembla que la cosa no vagi amb ells, al passejar per llocs com el Gran Bazar t'adones que a la majoria el Ramada els te força consumits i, per sort per nosaltres, ni tan sols ens intenten enxufar les estores o els barrets tipics dels turcs que nomes porten els tipics guiris. Les esteses de gent pels parcs i jardins, fotentse uns bons tiberis a la posta del sol tambe son impressionants.

En aquests dos dies hem tingut temps per voltar força i hem començat per fer el que toca fer, per despres ja pulular per la ciutat sense deures pendents. Les visites a la espectacular Mesquita Blava i a Santa Sofia no defrauden, a la vegada que et provoquen una especie de rebuig a l'inevitable sentiment de pertinença al colectiu guiri, amb les cameres disparant a discrecio, les gorres, la roba de coronel tapıoca, les empentes i els adhesius a la solapa amb el numero de creuer al que pertanyen, que no saps si es per a que els identifiquin si es perden o per a que els timin els venedors d'alfombres, pipes d'aigua i altres xuxeries.

divendres, 19 de setembre del 2008

EN LA LINIA DE SORTIDA

Ja queden tan sols un parell de dies per a començar aquest nou viatge! La roba apilonada sobre el llit, les motxilles descansant per últim cop en uns mesos, les guies, ja força subratllades, apunt per ser les nostres companyes i conselleres, els passaports preparats per, esperem, rebre una bona col·lecció de segells i vistats, i nosaltres....amb els nervis d'emoció i impaciència típics d'abans d'emprendre una nova aventura...A veure, a veure...

dijous, 28 d’agost del 2008

EFÍMER RETROBAMENT AMB DÉU

“Al lago le gustan las rositas”, afirma amb convicció i com si es referís a un nen petit la Maribel, una colombiana ja granadeta i força il•luminada que fa una temporada llarga que corre per Pushkar. Ens n’acomiadem (“Hasta luegito!”) i en fem escarni (“rosiiiiitasss”), però comprem les flors de color rosa, tant per tant... Ens fem amb arròs i pols de colors i ens dirigim cap al llac. L’espiritualitat que ens mou és sorprenent, però en una atmosfera com la de l’Índia és difícil no deixar-se portar pel misticisme que ho embolcalla tot.
Poc abans de la majoria d’edat vaig trencar les meves relacions amb Déu i amb tot el que fos religiós. Centenars de pregàries no havien salvat un familiar proper: no hi havia ningú que les escoltes o, si les escoltava algú, havia passat de tot i, per tant, tampoc mereixia la meva confiança. Llavors havia nascut un jo d’una laicitat i un racionalisme radical. Però aquells mesos en un dels “racons” més contradictoris i absorbents del planeta, amb els seus grapats de Déus, i la serenitat i espiritualitat encomanadissa d’un bramà d’ulleres de vidres massa gruixuts i de cames ortopèdiques massa gastades, ens havien portat a aquella situació i havia fet sorgir, ni que fos per uns instants, un altre jo: descalços i de genolls davant de l’aigua sagrada, amb les mans en posició de pregària, els ulls clucs i la ment més oberta que mai, demanant, crèduls, un desig a aquell que feia tant que havia negat.
Ara, ja immersos altre cop en la vida normal i racional, repasso aquell episodi com una anècdota més del viatge, curiosa i divertida, però quelcom em diu que allà hi havia algú que escoltava i prenia nota.
(penjat a la web de El Periódico)

dilluns, 25 d’agost del 2008

PREPARANT EL PRÒXIM VIATGE...

Com més viatges més ganes tens de fer-ho, i fer-ho i tornar-hi; no serveix dir que faràs tal viatge i després, ja complagut, t'estabilitzaràs i assentaràs el cap. Al contrari, cada nova escapada et porta a pensar quan serà la pròxima i totes les opcions que hi ha, i si viatjant 1 mes desitjaves viatjar més temps, al viatjar 3 mesos també se't fa curt, i encara necessites més...

Aquesta vegada marxem sense bitllet de tornada, la qual cosa vol dir que ens hi podem estar molt temps o que, segons com vagin les coses, tornem a córrer aviat per aquí (esperem que no perquè voldria dir que alguna cosa ha anat força malament!).

La idea és començar per la Gran Constantinobla per després anar descobrint Turquia (la veritat és que en el primer viatge, quan llegeixes i t'informes sobre el lloc, ja estem descobrint moltes coses que prometen molt, més enllà de Capadòcies, Troies i Efesos) i mirar de descobrir també el Kurdistàn turc. D'aquí passarem (si, repeteixo, tot va bé) a Iran, i després la idea és anar cap a Asia Central (Turkmenistan, Uzbekistan, KIrguistan,..)...però bé, ja veurem sobre la marxa, que en els viatges entre el que et diu la gent que vas coneixent i el que vas trobant, mai acabes fent el que havies pensat.

De moment anar viatjant mentalment amb les "Lonely Planets" de la zona i anar llegint llibres de política i història per arribar allà el màxim d'informats possible.

dijous, 17 de juliol del 2008

FEZ, AMB ELS DEURES FETS


Potser perquè va ser el primer lloc que vam conèixer del Marroc, en el nostre primer viatge(t); potser per la seva bellesa i els seus surrealistes i poètics contrastos; potser pels seus zocos amb un encant natural que es troba a faltar en la primera presa de contacte amb Marràqueix i els seus eixams de guiris; potser per cap d’aquestes raons o, potser, per totes elles, Fez roman en el més alt del nostre particular podi de poblacions del país del Magrib; això tenint en compte que ens queda molt més per veure que el que hem vist en les escapades que hi hem fet.

El que també té a favor aquesta ciutat és que era el segon cop que hi anàvem i, això, també fa guanyar punts. La primera vegada que visites un lloc té l’avantatge de la sorpresa, de la novetat, del descobriment,..., s’afronta amb curiositat i excitació; amb una imatge mental que t’has fet a partir del que has llegit o t’han explicat, que finalment no té massa a veure amb el que realment et trobaràs, sigui per bo o per dolent. En l’arribada a un lloc, sobretot una ciutat, es requereix cert temps per, per una banda, aconseguir ubicar els barris i zones: com anar al casc antic i com tornar a l’hostal, d’on surten els bussos o els trens per a quan haguem de tornar a carregar les motxilles per a la pròxima parada del viatge, on hi ha el restaurant més barat,…; i, per altra banda, per fer els deures: en aquesta ciutat hi ha tal barri que no et pots perdre, en aquest poblet hi ha uns artesans que són únics al món, en aquesta regió hi ha unes tribus interessantíssimes,…En canvi, la segona vegada que visites el lloc ja has passat per aquests tràmits, ja has vist “el que s’ha de veure” i has anat a on “s’ha d’anar”.

En el cas de Fez, ja havíem après a orientar-nos a través del laberíntic zoco i els seus carrerons excessivament estrets, havíem visitat les famoses “teneries” (principal reclam turístic de la població: patis interiors en els quals es tenyeixen pells amb tints fets amb productes naturals, molt interessant però amb una fortor més que ofensiva inclòs per a un curt d’olfacte com jo) i ja havíem hagut d’esquivar i fer els estira i arronses clàssics amb els comissionistes que et volen portar al millor lloc per a veure com es treballa a les teneries essent, evidentment, el terrat d’una botiga el millor lloc per a l’espectacle, tocant-he, després, aguantar el xàfec comercial (tots aquells rotllos de que no et cal comprar res, que només miris i ja està; sí, i llavors perquè t’ho ensenyen?) i mirar de sortir del lloc sense haver comprat res (a nosaltres ens van aconseguir endinyar un còmode i barat puf de pell).

Per tant, en la segona visita, ja com a coneixedors del lloc i inclòs mirant una mica per sobre l’espatlla als turistes que s’hi perdien per primer cop (els humans som així), vam voltar i voltar per la ciutat emmurallada, vàrem seure durant llargues estones en el bar que hi ha a Bab bou Jeloud, voyeurs privilegiats del tràfec diari d’una gent que tenim tant a prop i que a la vegada són tan lluny, compartint un te amb menta amb les golafres abelles que omplien els nostres gots; pul·lulant pel mercat que hi ha just a fora de les muralles, xerrant amb dones que seien a les escales de la gran plaça que hi ha a l’entrada de la ciutat antiga, mentre els seus marits jugaven a cartes o escoltaven emocionants contes i llegendes; voltant per barris més humils i amb menys interès arquitectònic però molt més d’humà; i, al vespre, observant la posta de sol des de dalt del turó, envoltats pels milers de làpides que n’omplen la falda, entremig, els xais menjant l’herba fertilitzada per les restes dels difunts, i ancians amb sofertes xilabes i ajudats per rudimentaris bastons buscant el racó on descansen els seus avantpassats; i, davant nostre, el Sol desapareixent darrera les muralles, envermellint un cel i un paisatge ja de per si sol misteriós i hipnòtic.

divendres, 20 de juny del 2008

...EL 17 DE JULIOL (FINALMENT) ELS VIATGES MOTXILERUS REPRÈNEN LA SEVA ACTIVITAT!!! FINALMENT NOUS ESCRITS I FOTOS!!!...(TAMBÉ M'ESTIC PLANTEJANT DE FER UN BLOG SOBRE LES EXPERIÈNCIES HOSPITALÀRIES, QUE DONEN MOLT JOC I M'ESTIC CONVERTINT EN UN EXPERT)...

dijous, 15 de maig del 2008

RETROBANT EL MARROC


PRIMERA PART: L'OSWALD DES DE EL MINARET

Ara toca a l'home gran de la xilaba; sense discreció ni tacte l'estiren pel braç, li diuen quatre coses a dos dits de la cara i el comencen a grapejar, a remenar per sota la vestimenta, per dins de la caputxa, pels pantalons; li troben un sobre i l'obren, en miren el contingut i se'l guarden a la butxaca; l'agafen pel coll i se l'emporten a un carreró fins que els perdem de vista, l'instint xafarder ens diu que hi anem, però el seny ens diu que no tenimr es a envejar a aquell pobre home i que si no volem blat no anem a l'era. Es la tercera vegada que veiem aquesta maniobra en poca estona. Estem rodejats de goriles i secretes. D'un moment a l'altre ha de sortir el Rei del Marroc de la porta de davant nostre i ha de passar saludant a tothom. Hi ha gent esperant-lo amb banderoles del Marroc (i algunes de Palestines), però on som nosaltres la majoria són guardaespatlles i membres del servei secret; per això ens hi estem una bona estona, sota un Sol que ens assegura que ens fotra una bona insolació. Les 2 de la tarda no és un bon moment per fer l'estaquirot al mig d'un carrer sense ombres a Meknés, però el moment s'ho val, no tant per veure al Rei, sinó per veure tota la parafernàlia que el rodeja; la Monarquia és el més sagrat al Marroc, i poder veure tot el dispositiu, l'actitud de la gent,...ens sembla interessantissím. Enmig dels vasalls i de tota la goriladada, dos xavals força quinquis es comencen a estomacar a cops de puny, al lloc de tot el Magrib en que, en aquell moment, segurament hi ha més policies en menys espai. Es el Marroc. Els secretes els separen, els esbronquen i els amenacen; al cap d'un moment, fan que es demanin perdó i es facin un petó davant de tothom. Es el Marroc.

Ens mirem els terrats i el minaret de la Mesquita més propera, que ens saluda amb la crida a la pregaria, a veure si hi descobrim algun franctirador i vivim un moment històric. Algú treu el cap en un terrat però abans d'un nanosegon els guardaespatlles ja l'estan escridassant i uns quants d'aquests homes de negre es dirigeixen cap a l'edifici.

Finalment passa el Rei en un cotxe descapotat saludant al populatxo, entre aplaudiments i xisclets tribals. "Bienvenido Mr. Marshall".

Sofocats i satisfets anem a buscar l'ombra. Avui l'Oswald no hi és.

dijous, 24 d’abril del 2008

REPLICA D'UNA LECTORA A UN ARTICLE MEU (I CONTRARREPLICA)


CARTA DE REPLICA A L'ARTICLE QUE VAIG PUBLICAR A LA REVISTA D'INTERMON:



'Me dirijo a ustedes porque he visto en su revista una nota que dice "a losniños (en general en toda India) no les des nada, estarás haciendo un flacofavor a su educación". Me parece poco humano que en una sociedad sumida enla pobreza se aconseje no dar nada, creo que cualquier moneda puedesiginificar que ese dia coman, tambien puede ser un estimulo para intentarmejorar de vida mediante el estudio o similar sin embargo la continuafrustación de la probreza y el hambre puede desembocar en una depresion yapatia que desde luego no lleva a intentar mejorar de vida. Hace ya muchoaños que comprendi que el slogan "dale un caña no un pez" es una utopia comotantas, creo que hay que proporcionar las dos cosas, enseñanza desde luegopero con el estomago lleno, sino no se asimila la enseñnza.



I LA MEVA RESPOSTA:



A la Índia, el sou mínim per un treballador “professional” (amb estudis i bona preparació) girarà al voltant d’uns 70 € al mes[1]; el que pot treure un nen al demanar a un turista poden ser fàcilment 100 rúpies (1,5 €), tot i que dependrà de la generositat i la butxaca del visitant. Per arribar a professional s’ha d’estudiar, fer d’aprenent, treballar dur i buscar-se la vida en un país de milions i d’un sistema laboral i econòmic molt precari. Per demanar a un turista només cal fer cara de gana, de pena, dibuixar un simpàtic somriure o, com a màxim esforç, posar per a una fotografia, sol o amb el satisfet benefactor abraçant-lo. En llocs com Agra, el centre de Bombay, la Ciutat Rosa de Jaipur o als Ghats de Vanarasi, on el flux de turistes és molt important, la quantitat que poden treure al llarg del dia, pel nivell de la Índia, pot ser altíssima. Això els nens ho veuen, i molts pares. Llavors, qui és el tonto que es posa a estudiar o a aprendre un ofici? Ja ho tenen prou difícil com perquè a sobre els traiem la motivació.

No pot ser que els nens automàticament, al veure't, vinguin cap a tu corrent i cridant: "One Chocolate!", "One rupee!", "Money!", "One photo!", "One coin!", i això passa perquè estan acostumats a que els turistes siguem una espècie de Santa Claus. I si algun dia pel motiu que sigui deixen d'anar-hi turistes? Què faran aquests nens que han crescut pensant que no cal treballar ni estudiar perquè pidolant es guanyen molt millor la vida, i amb menys esforç?

Evidentment no som de pedra, i el que això escriu no amagarà que en alguna ocasió acabés donant el menjar que portava a algun nen intocable; la barreja de tristesa i sentit de culpabilitat per la nostra vida d'excessos al costat de la seva vida sota mínims, són evidents; però si realment es vol ajudar, és molt més útil portar llibres o material escolar als col·legis, roba als orfenats, material mèdic a centres hospitalaris rurals, diners a organitzacions,...

Un dels nostres primers dies a la Índia estàvem comprant fruita en una parada de carrer i una nena va venir cap a nosaltres i es va posar a gesticular, fent-se entendre fàcilment: tenia l'estómac buit, estava morta de gana, volia menjar,...Vam donar-li la fruita que acabàvem de comprar, però no la va agafar, ens va mirar amb cara de fàstic i llavors els seus gestos van canviar: vull diners. Vam deixar-la allà, tan tristos com rabiosos. Tot i que ens hi vàrem trobar més vegades, és un cas entre mil i no pot servir per posar tots els nens pidolaires al mateix sac (només faltaria!), però serveix per veure cap a on porta aquesta caritat paternalista occidental.

Fa segles que el primer món robem les canyes al tercer món i, com a molt, els donem el peix més petit. Potser ja va essent hora de que els tornem les canyes o, com a mínim, deixem que se les facin.
[1] Aquesta quantitat és aproximada i orientativa, però no rigurosa, ja que depèn del lloc de la casta, l’estat,…

divendres, 18 d’abril del 2008

PASUPATINATH (NEPAL), UN ESPACTACLE DE MORT



L’espectacle és apunt de començar. La cosa promet. Prenem un bon lloc, no el millor, perquè hi ha qui ha arribat abans i, coneixent millor el procediment, s’ha instal·lat abans de que nosaltres ens adonéssim de l’afortunats que som de ser al lloc adequat al moment adequat; però bé, tot i no ser el millor lloc, no ens podem queixar. A la memòria de la càmera hi ha prou lloc per a unes quantes fotografies i fins i tot per a algun vídeo, i la bateria està ben alimentada, no fotem. Ja havíem vist un espectacle semblant al riu Ganges, però aquell cop era a l’alba, de lluny i amb la prohibició expressa de prendre cap instantània. Aquí sí que xalarem; ho veurem des de primera fila i a sobre podrem immortalitzar-ho per a poder impressionar als soferts amics i pacients familiars. Mentre a l’escenari es comença a veure moviment, alguns turistes que acaben d’arribar a la zona s’adonen de que la funció és apunt de començar i, suats i vermells, busquen una bona localitat mentre desenfunden la càmera i avisen als ressagats. Entre el públic es barregen turistes morbosos com nosaltres i autòctons que ja estan farts de veure l’espectacle però pels quals, el vertader show som nosaltres. A segona fila, sadhus (sacerdots ascetes, amb rastes i proclius a fer ganyotes impossibles) i pseudoshadus (ens sembla reconèixer, sota una acurada disfressa, un parisenc amb el qual havíem compartit un llarg i accidentat viatge d’autobús) demanen almoina; i, entre el públic i l’espectacle, grups de mones fan de gamberres teloneres del número principal.
Comença l’espectacle: els familiars arriben, es prepara la pira, l’hereu, amb el cap rapat i vestit amb roba tradicional, presideix la cerimònia. El cos, ja a la pira, es cobreix de palla. S’encén. El cos comença a cremar. Una cama per aquí, un tros de mà per allà. Fotos i fotos. Panoràmica lenta del públic, les mones, els familiars bramant, l’hereu compungit, la socarramenta del difunt i fos en negre després de gravar una estona la fumera d'en Mahendra, Rajanikant o com coi es digués, és igual, el que compta és que ens està regalant unes fotografies fantàstiques. Primeríssim pla de la mà encara crua. Fotografia de les mones voltant pel costat dels familiars, encara bramant. El fum allunyant-se. El morbo guiri força satisfet, és d’aquests dies que t’adones que el viatge ha valgut la pena. Els familiars marxen creuant-se amb una altra família que porta el seu propi difunt cap a una altra de les pires funeràries. Doble sessió? Potser no cal. Ens aixequem fent una última ullada al fum del Rajanikant endut pel vent. S’ha d’aplaudir?

divendres, 4 d’abril del 2008

FORMENTERA, LA CUA DE LA SARGANTANA

L’asfalt crema, però tot i així la sargantana s’hi passeja, sense pressa, al seu ritme, el ritme de Formentera. Un ritme que et permet d’observar el petit rèptil, estudiar els seus moviments i veure que, com qui no vol la cosa, ha deixat enrere la seva cua. Camina endavant, sense remordiments ni enyorances, seguint el seu camí, alleugerida, sense girar-se per veure per últim cop allò que havia format part d’ella i que ara queda allà, en mig de la carretera. Desapareix entre els arbustos. Segurament la nova cua aviat començarà a sortir; més forta, sense esgarrapades ni cops.

El ritme de Formentera, que permet, un cop perduda de vista la sargantana, seguir amb el ciclomotor, com la Lucia del Medem, a poc a poc, voltant per l’illa, sota aquell cel d’un blau i d’una llum únics, que sedueix des de que arribes al port de la Savina, i que et transmet una sensació de calma sobrenatural. D’una cala deserta a una altra, de far a far, de la Mola a Barbària. Vivint en càmera lenta, fixante en les petites coses i descobrint la naturalesa, les seves petites banalitats i els seus grans mecanismes, els quals el frenetisme de la vida diària t’amaguen i no te’n deixa gaudir: el moviment de les algues a l’apropar-se a la platja, el vent que va recargolant i deformant de forma surrealista els indefensos arbres, les files de formigues que, amb una organització admirable, quasi castrense, aprofiten les engrunes, el vol de les cridaneres gavines, les úniques que gosen trencar aquesta màgica tranquil·litat, i, com no, el quefer diari de les abundoses sargantanes, vertaderes reines del lloc. I al vespre, la posta de Sol des de dalt dels penya-segats, veient com al nostre voltant, a mida que el mar es va engolint el Sol, la penombra va dotant d’un caire misteriós els esotèrics pilons de pedres que omplen la zona, com fites que et marquen un camí cap a la calma total.
La calma de Formentera que, tan sols posar els peus a terra ferma, produeix en tu una espècie de transformació kafkiana: en aquells primers moments a l’illa és com si et convertissis en una sargantana que deixés en darrera la seva cua, els problemes, els maldecaps, les tonteries i els nervis de la rutina diària, i un cop despresos d’aquesta càrrega, seguint el camí endavant, sense mirar enrere, sense remordiments ni enyorança, però conscients que el moment de la tornada arribarà aviat, i que quan pugem a la barca per a creuar cap a Eivissa, la realitat ens retrobarà i la cua, inevitable i tristament, es tornarà a fer feixuga i ferida.

dilluns, 17 de març del 2008

OASIS D'IGUALTAT A L'ÍNDIA

El sistema de castes i la misèria són dos de les constants més importants arreu de l’Índia, però en els temples sijs (gurdwares) aquestes dos lacres socials no hi tenen cabuda.

Després d’haver voltat varis mesos per l’Índia pensàvem que ja ho havíem vist tot, però al submergir-nos en el Temple Daurat sij d’Amritsar vam descobrir que hi havia una altra manera de veure les coses i de posicionar-se enfront d’aquella societat miseriosa, estructurada pel discriminatori sistema de castes hinduista.
A la porta del temple hi havia elements que ja havíem anat trobant en la majoria dels temples que havíem visitat, com les llargues cues de fidels o el lloc per dipositar l’impur calçat. Però quelcom ens va cridar l’atenció: no hi havia ni un sol pidolaire. “Els sijs estan en contra de l’almoina i la mendicitat” ens van dir. La duresa de l’afirmació ens va encuriosir i decidirem endinsar-nos en aquell nou món per mirar d’aprendre una mica sobre aquella “altra” confessió religiosa.
La visió del temple, immaculadíssim i totalment daurat, és enlluernadora. I observar com milers de sijs es banyen a l’estany sagrat que rodeja el temple, o hi donen voltes ritualment, amb els seus punyals penjats de la cintura i els homes amb els turbants i les llargues barbes, és impactant.
Tot passejant per l’immens recinte vam anar descobrint coses sorprenents. La seva oposició a la mendicitat no significa insensibilitat ni defensa a ultrança de la llei del més fort, ans al contrari, els sijs consideren hipòcrita sermonejar a gent que té l’estómac buit i procuren que ningú pateixi gana ni set, essent l’ajuda al pròxim una prioritat bàsica per ells.
En diferents punts del complex grups de voluntaris proporcionaven contínuament aigua i llet a tothom que ho sol·licitava, entre ells molts dàlits (intocables) demanant que els n’omplin bosses per a emportar-s’ho, sense que ningú els ho recriminés o els tractés, com passa fora del temple, com a inferiors. Hi havia paradetes on es venien refrescs (Coca Cola, com no) a preus irrisoris (menys de la meitat del preu normal a l’Índia), i, el que és més important i un dels pilars dels gurdwares: els langars, cuines comunitàries que funcionen les 24 hores, on cada dia centenars de voluntaris preparen menjar per a milers de persones que, en els gegantins menjadors, disfruten de forma gratuïta, de les llenties i xapatis asseguts a terra en un clima de total igualtat i fraternitat, on no importa la casta, la confessió religiosa, la nacionalitat ni el sexe.
Llàstima que aquesta idíl·lica imatge dels menjadors comunitaris no sigui, ni de lluny, un reflex de la societat índia. Bé, ni de la nostra.
(Publicat a la revista d'Intermón)

dijous, 6 de març del 2008

SAPA (VIETNAM), EN LES MUNTANYES DEL RECORD


El primer cop que la vàrem veure va ser una aparició de pel·lícula; entre la boira, amb un somriure. Pujàvem en furgoneta cap a la zona de la Sapa per una carretera embolcallada per una espessa boirina que amagava les muntanyes i camps d’arròs esglaonats, i només ens deixava veure les dones i nenes que enfilaven la pujada per la vora. Una d’elles, una nena petitona i amb una mirada viva i espavilada ens va dedicar un sincer somriure.
La furgoneta va continuar la pujada i li vàrem perdre de vista. Aquell somriure de madura innocència infantil ens va deixar encisats. A la nit ens vam apropar a un hotel on feien el típic espectacle de danses tradicionals per turistes, i, tot i l’artificialitat del show, ens hi vam quedar una estona. La nena de la carretera no hi era. La veritat és que la seva segura mirada feia pensar que era massa independent i indomable com per estar cada nit sobre aquell escenari, repetint les mateixes coreografies al costat de les seves dòcils companyes.
L’endemà era el dia del gran mercat. La gent de les tribus hi acudia per vendre les seves quincalles artesanals. Colors, vestimentes i estètiques molt diverses, segons del poblat de que provenien, joies de plata, coixineres tenyides i cosides per elles mateixes... El que havia sigut punt d’encontre i intercanvi entre la gent de les muntanyes havia passat a ser un mercat bàsicament dirigit als turistes.
Vam retrobar-hi la nena, que ens va vindré a saludar efusivament, segurament amb més motivació comercial que no pas afectiva, però se’ns va posar a la butxaca. Després de xerrar-hi una estona, i de comprar-li unes arracades, ens hi vam fer una foto que ens va demanar que li enviéssim. Es deia La. Vam prometre que li enviarem. En lletra clara ens va escriure l’adreça: La, Cat Cat Village, Sapa (Vietnam)
Estàvem convençuts que escriurem i li enviarem la foto, però només baixar de l’avió, ja a casa, tot es va esvair. Havíem deixat enrere el Vietnam i la La. Com si s’hagués disfressat amb aquella roba i hagués actuat per nosaltres, explicant-nos la seva vida a les muntanyes i ensenyant-nos cabanes de cartró pedra figurant que era el seu poblat. Tot el compromís amb aquell món que havíem visitat, tot el sincer i benintencionat afecte cap aquella gent tan diferent, el paternalisme inevitable originat pel complex de superioritat occidental, « mira, pobreta, que maca i espaviladeta », passava a transformar-se en fotografies inanimades, records excitants i valuoses anècdotes per a fer enveja als coneguts. Submergits altre cop en l’apassionant rutina dels països rics tot allò ja era el passat. La La ara devia estar formant part del present d’uns altres sensibles viatgers.

(Publicat al Reclam)

dijous, 28 de febrer del 2008

SINGAPUR, FORQUES AL PARADÍS

En Pere és cirurgià i vesteix com el perfecte viatger, Coronel Tapioca de cap a peus. En Juanma té una botiga de regals i complements fashions, vesteix més desenfadat i tot i que, com en Pere, deu rondar la cinquantena, té una aire força jovenívol. Són parella. Sí, són homosexuals. És una dada que no hauria de tenir cap mena d’importància, però a Singapur, on es troben fent una curta visita, sí que en té. En aquesta petita illa ciutat-estat la pràctica de l’homosexualitat hi està penada amb la presó.
Abans de baixar de l’avió ja s’han topat amb l’estricte i brutal règim legislatiu singapurès; uns fulletons els advertia que la possessió de drogues està castigada amb la pena de mort, i tot i que no porten res, fa por. Un cop a l’aeroport, considerat un dels tres millors del món, els sorprèn el luxe i l’ordre que s’hi respira. Apart de les botigues i restaurants habituals hi ha cinemes i extravagàncies com el jardí d’orquídies o el de gira-sols.
I no es deixen de sorprendre de camí a la ciutat. Al voltant de l’autovia, els arbres, matolls i gespa tenen una perfecció mil·limètrica i una simetria impossible. El trànsit és tranquil i ordenat, i no se sent l’orquestra de botzines de variadíssimes melodies i estridències que és part inseparable de carrers i carreteres de gran part del sud-est asiàtic.
A l’arribar a la ciutat, un dels centres de negocis més importants del món, es meravellen pels altíssims i lluents rascacels, davant dels quals semblem algú que no hagi sortit mai del poble. Un riu d’aigües tranquil·les pel qual passegen cuques barquetes per turistes els separa d’aquest skyline, i a la riba, terrassetes de restaurants acollidors i selectes. Ni tant sols la mitificada pulcritud suïssa pot competir amb la netedat de la ciutat; voreres impol·lutes i parets immaculades.
Després d’haver estat voltat per zones on la brutícia i el desordre en són les normes rectores, aquesta pulcresa celestial hauria de ser alleugeridora i relaxant, però la sensació és d’un asfixiant surrealisme. Els sembla que els estiguin passejant per un decorat. On són els pescadors i indígenes que vivien aquí abans de la colonització? On són aquells milions de motos que conformen rius sense fi? I els insistents venedors ambulants? I les paradetes de menjar i begudes pel carrer? On és la humanitat? Un ordre que prové de que sigui punible vendre xiclets, escopir a terra o no tirar bé de la cadena després de fer ús del wàter no és natural. Una façana de pulcritud i lluentor dirigida al món dels negocis i les multinacionals que té el preu de la llibertat dels ciutadans. Llibertat que no és la que fomenta el liberalisme que alimenta la farsa singapuresa, amagant les misèries, funcionant a cop d’amenaça i endinsant-se, antiecològicament, metres i metres al mar per a poder anar ampliant la ciutat dels negocis i l’opulent aeroport. La llibertat dels yuppies somrients en els exquisits despatxos dels grans rascacels, la llarga ombra dels quals oculta les desenes de drogoaddictes i marginats penjats a la forca.
En Pere i en Juanma pugen a l’avió, fugint d’aquesta falsa perfecció i opressiu benestar, reflexionant sobre les paradoxes d’aquest estrany paradís, i volen cap a casa on tornaran a ser, per molt que a alguns els pesi, persones legals.
(Publicat al Reclam)

divendres, 22 de febrer del 2008

L'ALGUER, LA PETITA CATALUNYA SARDA

A la fortificada i agradable població de l’Alguer, a la costa de l’illa de Sardenya, el Bastione della Maddalena és també, tal com indica el rètol, el Fort de la Magdalena. Hi ha, entre d’altres, la Via Salvador Espriu, la Via Barcellonnetta, la Via Joan Miró, la Via Pompeu Fabra o la Via Pau Casals; en una de les places principals s’erigeix un monument a la Unitat de la llengua amb el text: “L’Alguer als Països Catalans”, i a l’Ajuntament s’indica: Municipi (en gran) i Comune (a sota), i al costat de les banderes més institucionals, l’italiana i l’europea, hi ha la senyera i la bandera sarda. Però s’ha de tocar de peus a terra i ser conscients que la presència de tots aquests elements no significa que l’Alguer sigui, sociològicament i lingüísticament parlant, una població catalana. El català hi té una presència més folklòrica i de tradició cultural que no pas de quotidianitat o de nacionalisme. Pots comunicar-te en català amb persones de mitjana edat o ancians, però costa molt de sentir-ne converses pel carrer.
Els que hi parlen el català no l’han après a l’escola, al carrer o a la televisió, sinó que l’han après a casa, dels avis i dels pares, en una tradició de boca orella; i aquesta forma de manteniment i transmissió d’una cultura, sense el suport de les institucions o d’altres eines cabdals avui en dia, com poden ser els mitjans de comunicació, comporta, més tard o més d’hora, la desaparició d’aquesta, perquè el que pot interessar als avis com a part d’una cultura que els ve, al seu torn, dels seus avis, segurament acabi perdent l’interès dels néts, i més en un moment en que la globalització i les grans xarxes de telecomunicacions porten a la inevitable mort d’aquests reductes culturals a favor de les cultures majoritàries i dominants.
Però sembla que en els últims anys ha aparegut un salvador involuntari i inesperat d’aquesta ànima catalana de l’Alguer: l’aerolinia de baix cost que l’uneix amb Catalunya.
Evidentment, l’empresa no ha afegit aquesta ruta a la seva llista d’ofertes amb ànim cultural ni d’un agermanament dels Països Catalans en la seva totalitat. L’objectiu era buscar una porta d’entrada dels vols de ganga a l’illa de Sardenya, i el que han aconseguit és que milers de catalans passin per aquesta població, fent que es torni a sentir el català per aquells carrers, que la gent d’allà torni a interessar-s’hi i a veure que no tan sols és una curiositat folklòrica heretada dels ancestrals de la família, sinó que és una cosa viva, que els pot ser útil per a comunicar-se amb tots aquells turistes que van apareixent per la població més de sis cents anys després de l’arribada, surcant el Mediterrani, dels primers catalans, i que els faci sentir que no són quatre indígenes estranys en una illa disputada entre independentistes sards i italians, sinó que formen part d’una comunitat nacional que manté viva la llengua i la cultura, un poble que té consciència de la seva existència i que cada cop més massivament s’hi dirigeix, tant per disfrutar de l’encantadora tranquil·litat del lloc com per a interessar-se per aquell germà petit que viu en la distància.
(Publicat al Reclam)

divendres, 15 de febrer del 2008

WADI RUM (JORDÀNIA), EN LA VERMELLA IMMENSITAT


Desde la llunyania es mira el llenç i, amb una velocitat calculada, pausada però imparable, va movent els pinzells sobre la tela. Va jugant amb els colors marronosos, ataronjats i vermells; no aleatòriament, sinó amb un ordre sagrat i diari. Amb la seva sortida comença a pintar el desert de tons ataronjats, que es van aclarint i fent més mats passant a adquirir els tons terrosos de la sorra del desert i, a mida que va acabant la seva ronda per aquell racó del món i es va amagant, les pintures usades van essent les vermelles, aconseguint el seu toc més personal i característic just abans de desaparèixer.
Els deserts són grans extensions de sorra poc poblades i amb esquitxos de vegetació com les persones són cap i extremitats unides a un cos, i, com les persones, cada desert té els seus atractius i unes qualitats que els fan únics. L’immensitat vermella i silenciosament viva, abans del regnat de la lluna, atorga, al desert de Wadi Rum, un atractiu irrepetible.
Dins d’aquest majestuós quadre, coberts amb turbants i vestits amb robes tradicionals, els beduïns en són els amos i únics habitants. Per ells les coses també han anat canviant molt ja que el progrés tampoc s’ha oblidat d’aquest paratge. Cada cop n’hi ha menys que siguin nòmades, els tot terrenys van substituint als camells i pels que continuen vivint al desert, el turisme s’ha convertit en una base fonamental de la seva economia.
Orgullosos i experimentats, els senyors del desert t’endinsen en un mar de sorra que a principis del segle passat va ser testimoni de la Revolta dels àrabs que, amb l’ajuda dels anglesos i el protagonisme de Lawrence d’Aràbia, van expulsar els turcs otomans que hi regnaven desde feia segles. Un mar de sorra on no és el Sol l’únic artista que hi deixa la seva personal empremta, també el vent s’ha dedicat, dia rere dia, segle rere segle, ha anar escrivint sobre les roques en un llenguatge que tan sols ell coneix, fent que aquestes impressionants formacions rocoses que sorgeixen del desert semblin gegantins pergamins d’indesxifrables llengües.
A la nit, la tranquil·litat adquireix un caire encara més extrem, i el desert, a l’haver perdut les vives tonalitats diürnes, es converteix en un terreny tenebrós i aparentment hostil. El protagonisme, ara, és per l’immensitat de l’univers que et cobreix, que provoca les tòpiques i inevitables reflexions sobre la seva infinitat, el nostre origen, i la possibilitat de la vida en alguna dels milions de llumetes que tenim sobre nostre. I imagines que algú, desde algun altre punt de l’univers, es mira el cel en el qual som nosaltres, sentint-se el centre de tot i reflexionant, també inevitable i tòpicament , sobre la possibilitat de la nostra existència.
(Publicat al Reclam)

dijous, 7 de febrer del 2008

NITS ÍNDIES DE LUXE I DISTINCIÓ.


Sota aquella mal intencionada dutxa, de la qual sortien desbocats rajolins d’aigua que semblava que busquessin els abundants cables elèctrics pelats que decoraven les parets, mentre la pell i els cabells se m’impregnaven d’una intensa fortor a rovell, pensava en les frases que utilitzava el propietari d’aquell rònec hotel per a definir-lo: “A homely stay” (una estada com a casa) i “A name of distiction” (un nom de distinció) i meditava sobre la subjectivitat del llenguatge i la relativitat de les paraules. Hi ha mots que sempre havia pensat que volien dir una cosa concreta, però al viatjar per l’Índia hem vaig adonar que no tan sols tenen més d’un significat, sinó que a més aquests significats són antagònics entre sí. No es tracta de veure l’ampolla mig plena o mig buida, sinó de veure plena de Moet Chandon l’ampolla buida de sosa càustica.
«Questa habitachione é un infierno!! Il tejadi di ferri! Il ventilatore no labora! Non dormire en questa habitacione! L’inferno!”. La cara del viatger italià, que semblava que sortís d’una llarga i soferta vaga de fam, i l’exagerada quantitat d’ampolles d’aigua buides tirades per tot arreu, van poder amb el qualificatiu que el propietari de l’hotel posava a aquell forn crematori mal pintat i enreixat: « deluxe rooms ». Suposo que la primera vegada que ens van oferir una habitació “deluxe”, tot i la ingenuïtat iniciàtica, ja vam imaginar que no seria luxosa, però tampoc que seria tot el contrari.
Com aquella habitació deluxe on, apart de ser hermètica i sense ventilador, jeia sobre el nostre futurible llit una espècie de massa fosca que vam deduir que devia ser un indi més que gruixut fent la migdiada. O com aquella a fora de la qual hi havia aparcat un matalàs amb una iaia esquelètica i amb Dodotis, lligada de mans i peus (tots els respectes per la pobre dona, però es que la cosa no convidava).
O l’Hotel Qualité, on, apart de les cerveses buides que inundaven passadissos i escales, a la nit havies de barrar la porta i esperar silenciós i en la foscor, amb un pal, per si les turbes de borratxos que mamaven i deambulaven per l’hotel provaven d’entrar a l’habitació. O aquella en la qual un despistat s’havia deixat la cama ortopèdica. O habitacions on l’estança suposava la convivència amb les deposicions dels clients de les últimes setmanes, a la vista de que el wàter ni funcionava ni semblava que hagués de funcionar en breu. Evidentment, en aquests casos, com en tants d’altres, tardàvem ben poc a, motxilla a l’esquena, tornar a creuar la porta del carrer, uns cops rient com bojos i d’altres ben carregats de mala llet i males paraules.
Allotjar-se en hotels luxosos val un ull de la cara. Fer aquesta particular ruta dels horrors pels hotels “de luxe” no té preu.

(Publicat al Reclam)

dilluns, 4 de febrer del 2008

EL TIBET, MASSA LLUNY DEL TIBET


Per fi, som a McLeod Ganj. Hem aconseguit deixar enrere els 50 graus de calor infernal del pla i, després d’enllaçar vuit autobusos, hem arribat a aquesta petita població de muntanya on podem gaudir dels frescos vents de l’Himàlaia, de la dansa hipnòtica de les colorides banderes d’oracions penjades entre els arbres, de la parsimònia dels monjos budistes que van amunt i avall i de les majestuoses vistes de les muntanyes nevades, vistes que la boira ens havia volgut amagar però aquest matí, afortunadament, el vent ha aixecat el teló d’aquest impressionant escenari.
Tot i la serenitat del lloc i del moment, hi ha quelcom que ens neguita, quelcom que explica com pot ser que aquella petita porció de paradís hagi nascut de l’infern. Sembla evident que les evidències més evidents són infal·libles, però hi ha casos en que són errònies, casos en que no s’està en el terreny de la normalitat ni de les obvietats, sinó que s’està en un món pervertit i torçat. M’explico: ens hem mirat, desde darrera de les reixes, la casa del Dalai Lama, ens hem creuat amb desenes i desenes de tibetans, hem comprat llibres de la seva història i hem escoltat la seva mística música i, a Dharamsala, hem visitat el Govern del Tibet i els ministeris i departaments governamentals però, tot i així, no som al Tibet. Som al nord de l’Índia, en el que actualment és el centre polític i cultural del Tibet, on arriben els milers de refugiats que s’escapen de l’opressió xinesa que el seu país pateix desde l’any 1950, i on es mira de mantenir viva la flama de la llengua i la cultura, una flama que allà on pertany ja fa temps que està apagada.
Mentre reflexionem sobre tot el que el poble tibetà, com molts d’altres al món, està patint, ens arribem al monestir de Tsuglagkhang. Els observem resant, fent les voltes de rigor al temple, els somriem i ens somriuen generosa i honestament. Un xivarri eixordador ens crida l’atenció i ens guia cap a un pati ple de joves monjos; caps pelats, riallers i amb les seves túniques morades, no paren de cridar, moures i gesticular histriònicament, discutint ferventment sobre les ensenyances budistes que reben.
Molts d’ells han escapat del Tibet ocupat a través de l’Himàlaia en unes condicions infrahumanes, d’altres han estat torturats o empresonats, i tots tenen la seva família i el seu cor en aquell país que cada cop és menys seu. Les seves vivències són desgarradores i el seu futur com a nació no és gens esperançador, tot i així, no els falta ni un somriure ni paraules d’optimisme, pau i felicitat. És d’admirar, però costa d’entendre.

(Publicat al Reclam nº 946)