dimarts, 25 de desembre del 2007

L'HAVANA, LA HISTÒRIA L'ABSOLDRÀ?


Com la Marilyn de Warhol, la S del Superman o el logotip de Nike, la cara del Che s’ha convertit en una de les icones del S.XX. Aquell idealista i revolucionari lluitador ha passat a ser quelcom fashion i que serveix d’estampat per milions de samarretes, xapes, pòsters i, inclòs, bolsos. Tot i així, veure’l ocupant tota la façana del Ministeri d’Interior Cubà, a la Plaza de la Revolución, és realment emocionant.
Desde aquesta immensa plaça, on també hi ha un monument a l’heroi José Martí, aquell “hombre sincero de donde crece la palma”, comencem a caminar per descobrir l’acollidora i vivíssima ciutat de l'Havana. En un solar una animada xaranga fa ballar una alegre multitud organitzada per col·lectius: la fila dels policies, la dels nens, la de les mulates culones, la dels transvestits,...Continuem vagant entre degradades cases colonials, botigues buides per l’embargament, somriures i preguntes, buscavides i jineteras, guaraperos, cotxes soviètics i guaguas amb excés de passatgers. Passem de llarg de la Catedral i la Bodeguita de Enmedio, clàssics turístics, i de les cues davant de la mítica gelateria Coppelia. I amb l’impressionant Fort del Morro al fons, passegem pel romàntic (i decadent) Malecón.
Després de sopar xerrem amb en Marcial, un cubà amb ganes de posar-nos al dia sobre la duresa de la vida a Cuba. Les diferències entre el nostre avançat primer món i el seu oprimit tercer món són abismals: mentre nosaltres tenim la sort de pagar un ull de la cara per anar a la universitat, al dentista o a la tomba, els cubans tenen tots aquests serveis gratuïts; a més, molts d’ells han de viure en cases en mal estat que els ha facilitat el govern, i els nadons tenen una quantitat de llet diària assegurada que sembla insuficient, mentre que al nostre paradisíac món hi ha gent que dorm pels carrers i molts pares han de pidolar o robar per a poder alimentar als fills. A sobre, s’han de conformar amb un sistema electoral en el qual no es voten sigles, sinó persones, i fins i tot hi ha escombriaires que fan de Diputats. I per acabar-ho d’adobar, estan privats de la figura dels paternalistes i generosos empresaris.
Ens diu que a la seva estimada Cuba s’empresonen dissidents polítics que tenen molt suport popular, que s’hi jutja als que es posen amb el Cap d’Estat, es persegueixen i tanquen mitjans de comunicació i que, fins i tot, a les comissaries i presons es tortura! “Tranquil” li diem “en el nostre perfecte estat democràtic de dret, també en tenim de tot això”.

(Publicat al Reclam)

dijous, 13 de desembre del 2007

BELFAST, LES PARETS ENCARA CRIDEN


Blau, blanc i vermell. Els colors de l’Union Jack pintats a les voreres. Els fanals també tenen els colors britànics, i qualsevol lloc es bo per plantar-hi banderes. Aquí tot serveix com a estendard i com a frontera. Estem a Shankill Road, zona d’unionistes (pro-britànics) radicals. Ens assegurem que res delati la nostra simpatia cap a la causa irlandesa i passegem per aquest museu a l’aire lliure. Hi ha murals per tot arreu. Tan elaborats com extrems, tan artístics com violents. Els elements comuns en la majoria de murals són militants dels grups armats protestants amb metralladores, banderes angleses i la mà roja, símbol dels lleialistes.
Travessem el mur i les coses canvien radicalment; els colors que hi ha pintats a les voreres són el verd, el blanc i el taronja, i les banderes del Regne Unit són substituïdes per les irlandeses. Passegem per Falls Road observant els cartells del Sinn Féin, els pubs amb càmares de vigilància a la porta (objectius recurrents d’atemptats), flors, plaques i cementiris per als que han caigut lluitant, i els murals. Aquí també hi ha moltíssims murals; a favor de l’IRA, demanant la llibertat d’Irlanda, recordant Bobby Sands i la famosa vaga de fam del 1981 o de solidaritat amb altres lluites.
Des de que es va firmar l’Acord del Divendres Sant l’any 1998 hi ha hagut un cessament total de la violència per part dels grups armats (amb petites excepcions), tant d’una banda com de l’altra. Tot i així, els sentiments, vivències i odis no es poden esborrar tan fàcilment; un document firmat pels polítics no pot fer que després de tant sofriment, s’oblidi i es perdoni. La processó va per dintre, l’esgotament ha portat a aquest extrem, la gent necessitava un respir. On abans hi havia guerra ara no hi ha pau. I tot i que les pistoles han callat, els murs segueixen cridant. Parets que continuen lluitant i reivindicant el que la societat té guardat a les golfes emocionals; que, tot i que mudes, ara són les que més parlen. Les que expliquen la història d’Irlanda, les lluites, els fets tràgics, les victòries, els herois i els màrtirs. Perquè han rebut pedrades, cocktails molotov i bales, perquè han sigut testimonis dels enfrontaments i de la barbàrie, perquè se’ls ha vestit amb la història i se’ls ha pintat amb les idees i els sentiments.
En un carreró descobrim un mural on es llegeix: “Catalonia - Ireland” i en gaèlic: Tiócfaidh ár Lá (el nostre dia arribarà). A veure.
(Publicat al Reclam)

dijous, 6 de desembre del 2007

EXTRAVAGÀNCIES QUE ENS APROPEN ALS DÉUS

L’entranyable mirada d’aquella bona dona ens va ben captivar. Amb el cabell blanc cobert pel sari, el punt vermell al front i les grosses ulleres que li cobrien mitja cara, tenia més aspecte de fer sopetes de farigola que no pas miracles, però era la Lal Devi i era una santa. Ens mirava i saludava desde una fotografia seva en un vistós cartell de Coca-Cola. L’interior del temple no defraudava, mantenint el nivell de surrealisme freak: fotos i més fotos de l’anciana homenatjada, estàtues kitsch de totes mides i colors de divinitats de tota l’Índia i un recorregut laberíntic per escales enreixades, túnels pels quals s’ha de passar estirat i una zona on s’ha de caminar amb aigua tèrbola, de dubtosa higienització però indubtable sacralitat, fins als turmells.
Tot i que a l’Índia hi ha variants de temples molt interessants, com els de l’estat d’Orissa amb les seves escultures pornogràfiques del S. XIII, els temples dravídics de Tamil Nadu amb milers d’escultures de tots colors, o els temples dels jainiís, on, les dones amb el període hi tenen prohibida l’entrada per a preservar la puresa del lloc; passa el mateix que amb les esglésies romàniques, les pagodes, les mesquites o els temples budistes: els primers que veus et sorprenen i meravellen, però a mida que en vas veient van perdent interès, a no ser que tinguin, com el temple de la Lal Devi, un punt d’originalitat surrealista que els faci únics.
Com únic és també passejar-se descalç entre centenars de pudents i espellifades rates sagrades que no deuen entendre el perquè de que en aquell racó del món els homes, enlloc d’intentar estomacar-les o enverinar-les, les alimentin i venerin, podent campar amb total impunitat, lliures per esparverar a plaer nens indis i grups de turistes jubilats amb els mitjons fins a sota aixella.
I no oblidem el Temple de Kalighat a Calcuta on, com en tots els temples en honor a la macabra deessa Kali, es realitzen sacrificis animals, essent realment frepant seguir els moviments del cos decapitat de tot una senyora cabra que intenta, durant uns grotescos minuts, aixecar-se i caminar, mentre el seu podat cap espia, d’una palangana estant, la cua de famílies que avancen cap al patíbul cabrí, amb les ingènues víctimes lligades d’un cordill.
L’església catòlica i altres confessions religioses de baixada, si volen augmentar la clientela, haurien de prendre nota que l’excentricitat i la morbositat venen.